DES DE LA CASTELLANA

Diferents maneres d'encarar una crisi

Aquesta setmana hem viscut dos partits molt semblants a les semifinals de la Lliga de Campions. Tant el Barça com el Reial Madrid han encaixat una golejada en el partit d'anada a Alemanya i tenen molt difícil capgirar l'eliminatòria en la tornada al seu estadi. De fet, però, l'única diferència entre els dos partits és un gol dels blancs i cap dels blaugranes. Uns resultats paral·lels que ens permeten fer una comparació de com han encarat els dos clubs i el seu entorn la situació.

Comencem pel Barça, que en un dia tan nostrat com la diada de Sant Jordi va fer el pitjor partit dels últims anys. I abans de parlar de remuntada, que gairebé sonaria a quimera, s'ha fet un excel·lent exercici d'autocrítica. Sobretot per part dels jugadors, aficionats i periodistes. S'ha prioritzat el seny a la rauxa. Un equip que ho ha guanyat tot gràcies al seu futbol el primer que ha de fer és recuperar precisament això, la pilota, el joc, les sensacions. Per tant, no val la pena parlar de remuntada si primer no es recupera l'essència de l'equip.

Reacció antagònica

En canvi, vint-i-quatre hores després era el Reial Madrid el que feia un molt mal partit i encaixava una golejada a pocs quilòmetres de Munic. Tot i que els de José Mourinho havien aprofitat una errada del central Mats Hummels per fer el seu únic gol, no van jugar a res i van ser superats clarament pel Borussia Dortmund. I la reacció a la capital de l'Estat ha estat antagònica a la blaugrana. A Madrid han començat l'operació remuntada i en cap moment han fet autocrítica. Preparen vídeos, campanyes mediàtiques, missatges dels jugadors i sobretot aquell espíritu Juanito tan característic i tan banal. Un pas cap endavant. Un fer bullir l'olla sense fonaments. Perquè futbolísticament la diferència entre els dos equips és abismal.

Per tant, és evident que som diferents. I a l'hora d'encarar una crisi, cadascú ho fa a la seva manera. Una crisi esportiva, en aquest cas. Però ja fa anys que estem immersos en una crisi econòmica i no ens entenem. I és lògic. Perquè nosaltres hi posem seny i ells rauxa. Ells aposten per la fugida cap endavant sense pensar que generar falses expectatives pot portar pitjors conseqüències.

Però tant els hi fa. Aposten per espectacles pirotècnics per desviar l'atenció del personal. Si a ells ja els va bé, cap problema. Però nosaltres no som així. I al futbol n'hem vist un nou exemple. Som diferents. I tenim pressa.