REIAL MADRID

A Florentino Pérez no li agraden els entrenadors

Mourinho era l'únic tècnic mediàtic i guanyador que el convencia

Fins a l'arribada de Mourinho acumulava set entrenadors en set anys de president. Sis en la primera etapa i Pellegrini en el primer any de la segona. Els entrenadors molesten. Els protagonistes són els jugadors, els que venen samarretes, els que fan vibrar l'afició, els que marquen gols, els que et fan guanyar partits i diners. Per això va fer fora Del Bosque després de guanyar dues Champions: havia de fitxar un entrenador jove, guapo i amb bona imatge. I va escollir Carlos Queiroz. Però no va funcionar. Tampoc Camacho, que va durar unes setmanes. Ni García Remón, ni Vanderlei Luxemburgo i el seu quadrat màgic. Ni López Caro, que, per cert, no feia jugar Beckham, i Florentino, indignat, el va obligar a posar-lo a l'onze inicial, ni que fos de lateral dret, on va acabar jugant alguns partits. Florentino va plegar i va tornar al cap de dos anys, però va cometre els mateixos errors. Va fitxar Pellegrini i, al novembre, quan va perdre amb l'Alcorcón, ja el volia destituir.

S'han de conèixer tots aquests precedents per entendre que amb Mourinho li va canviar el concepte. Per fi un entrenador que li agradava. Fins i tot més que qualsevol jugador. Era mediàtic, li feia guanyar diners i, a més, també era la clau per guanyar partits. Perfecte. I per això s'hi va entregar en cos i ànima. De fet, en la compareixença de dilluns encara va reconèixer que li hauria agradat que continués. Perquè Florentino sap que no trobarà ningú com Mourinho. Sap que ara tornarà al passat, a aquells entrenadors sense personalitat, que no li fan guanyar ni títols ni diners.

I l'exemple clar que no creu en els entrenadors és que ara els noms de possibles candidats que té sobre la taula no tenen res a veure els uns amb els altres: Ancelotti, Klopp, Heynckes, Löw, Benítez... Tant li fa. Ara el poder tornarà a ser dels jugadors, dels galàctics. Per això cal fitxar bé: Bale i, si fa falta, Neymar. Cosa que no ha passat en l'època Mourinho, en què els fitxatges han estat els que el de Setúbal ha volgut i sense necessitat que venguessin més o menys samarretes. Torna el Florentino de la primera època, el més gaspartià de tots. I sap que té poder per fer el que vulgui, perquè el club gairebé és seu. S'ha fet uns estatuts a mida perquè ni tan sols hagi de lluitar en unes eleccions, perquè no hi ha candidat opositor.

I l'afició ho permet tot. Ni mocions de censura, ni grups opositors, ni res. El Madrid és la vàlvula d'escapament d'una Espanya que s'enfonsa. L'important és aparentar qui la té més gran, i la vitrina amb les nou Copes d'Europa del Bernabéu segueix sent la més gran del món. I tant li fa que es guanyessin fa moltes dècades, o que faci onze anys que no arriben a una final. Sempre acaben traient pit per la història, pel fet de ser el millor club del segle XX i tenir l'esperit de Juanito.

Comença un nou mandat de Florentino Pérez, però no sembla que hagi canviat res en 13 anys, quan es va colar a la presidència blanca fitxant Figo a traïció. No hi ha autocrítica, ni campanya, ni projectes, ni formació de planter. Simplement grans fitxatges i grans promeses. Recorda molt aquells anys que a Can Barça es començava la temporada amb un "aquest any sí" i s'acabava amb un "aquest any tampoc".