L’hora de la veritat a Europa
Al Madrid només li queda pensar en la Champions. La seva temporada es resumeix en els cinc teòrics partits per arribar a Cibeles. Totes les esperances estan dipositades en un sorteig benèvol, en el fet de tenir un xic de sort i confiar que Cristiano Ronaldo tingui un dia afortunat. Almenys per arribar a la final, i un cop allà, alea jacta est, que diuen.
Perquè el seu projecte futur serà absolutament diferent si guanyen la undécima a Milà o no. Zidane potser seguirà passi el que passi, però la plantilla es renovarà d’una manera o altra si conquereixen o no l’ orelluda. Un cop més aquest és un dels grans problemes que té el món del futbol: no pots dependre de si la pilota entra o no al minut 90, les decisions s’han de prendre amb l’anàlisi de tota la temporada i no d’un sol partit. Això no només li passa al Madrid, també els passa a tots els clubs i presidents resultadistes. Siguem clars. El Madrid no transmet res, no juga a res i pateix per batre qualsevol rival. A la Lliga és vulnerable i a la Champions ha tingut la sort que la Roma tenia la punteria més que desviada.
De fet, des de la capital fa dies que s’ha engegat la campanya d’agafar-se a un ferro roent i pensar que si hi ha algun equip capaç de guanyar la Copa d’Europa sent irregular aquest és el Madrid. I la història els avala, perquè així van guanyar la séptima i fins i tot l’ octava. Però també és cert que amb aquesta aposta porten una Champions en els últims 13 anys. El futbol actual no acostuma a donar llicències. És més just del que sembla i difícilment un equip podrà tenir dos partits consecutius dolents, és a dir, es plantarà a la final sense fer mèrits. La Lliga és el trofeu de la regularitat i valora 38 jornades; la Champions, després de la primera fase, es basa en eliminatòries, i eliminar els rivals té mèrit. El Madrid ho sap i està a quatre partits de la final. El Barça, si supera l’Arsenal, també. Ara és l’hora de la veritat, i el títol més preuat està molt a prop. I en el fons, tant és el que hagi costat arribar fins aquí. El que passa a la història és el guanyador i si el Madrid ha arribat fins a quarts és igual de perillós que la resta.
De la mateixa manera que els madridistes no haurien de tenir un excés d’eufòria pel joc que està mostrant l’equip, els blaugranes tampoc haurien de refiar-se de cap equip que hagi arribat tan lluny. Perquè si la lògica imperés al món del futbol no costaria tant guanyar dues Champions seguides. I ningú ho ha aconseguit. Almenys fins ara.
