03/05/2017

Màxima exigència

2 min
Màxima exigència

És la tercera vegada en els últims quatre anys que al Barça li toca veure les semifinals de la Champions des de casa. Amb un agreujant: que el Madrid ha guanyat les dues competicions i té opcions de guanyar la tercera. Estem gairebé en un futbol bipolar en què la derrota d’un és la victòria de l’altre. Però mentre que el Madrid a Europa ensenya una altra cara i fa els millors partits de la temporada, el Barça no competeix al nivell que cal. L’exigència de la Champions fa que no hi hagi marge per a les errades i que els miracles només es produeixin una vegada, i gràcies, com contra el PSG. Aquí no es mesura la regularitat ni la progressió: en aquesta competició només cal guanyar i passar ronda fins a arribar a la final.

I per arribar a aquest punt de la temporada en condicions has de tenir una plantilla compensada i competitiva. I és obvi que aquesta és la gran diferència que hi ha entre el Barça i el Madrid. I el més greu és que el Barça té, en teoria, un secretari tècnic i el Madrid té un president que fan aquestes funcions, cosa que deixa molts dubtes al descobert sobre quina és la millor estructura d’un club. Òbviament, hi ha moltes maneres d’actuar del president blanc que ningú les voldria a Barcelona, però té nassos que la seva política de fitxatges sigui clarament més encertada que la blaugrana. No entendré mai que hi hagi tants scouters i espies arreu del món, amb un molt bon sou del Barça, per acabar anant a pescar al València jugadors de dubtós rendiment comprats a preu d’or. I que, en canvi, altres jugadors que han sortit assequibles al Barça, com Marco Asensio i Isco, s’hagin deixat escapar. Soc oportunista? És la realitat.

El Barça ha de prendre decisions dràstiques i contundents, i les ha de prendre des d’ara mateix. Independentment que s’acabi guanyant la Lliga o que el Madrid aixequi la Champions. Els resultats circumstancials no poden suposar canvis de criteri en aquestes decisions. Un altre tema és la credibilitat que els queda als que han de prendre aquestes decisions. Perquè l’entrenador que vindrà també farà rotacions -esperem, almenys, que amb una mica més de lògica que l’actual-, però voldrà mirar a la banqueta i veure que té jugadors en qui pot confiar.

I així se li podrà exigir per a la pròxima temporada que, com a mínim, competeixi fins al final. És impossible guanyar sempre, i no es pot obligar ningú a guanyar títols, però sí que se li ha de demanar que lluiti fins al final i que, si queda eliminat, sigui per mèrit del rival o per un cúmul de desgràcies, però mai perquè no ho hagi donat tot o falli en l’actitud.

stats