MadridFalta menys d’una setmana perquè comenci el Mundial del Brasil i es viu poc ambient de Copa del Món arreu de l’Estat. Així com en altres edicions es feia campanya d’il·lusionar-se de cara a la cita de la roja, aquesta vegada gairebé ningú li dóna opcions de revalidar el títol aconseguit a Sud-àfrica. Per un cantó, segurament pesa el fet d’haver-se acostumat a guanyar. De tenir la panxa plena, alguna cosa semblant al que s’ha acusat el Barça últimament. I, per un altre, les ànsies de celebració s’han gastat totes amb l’obtenció de la décima Lliga de Campions del Reial Madrid.
I ja no és que s’hagi perdut la confiança i la fe en la selecció espanyola, sinó que a sobre, en fer-se públiques les primes programades segons l’èxit que aconsegueixin al Brasil, s’ha obert un debat sobre les xifres milionàries que guanyarien en un moment tan delicat per a l’economia espanyola.
Però el futbol és un món a part. I mentre Espanya és un dels països amb més problemes econòmics d’Europa, també és cert que segurament és el més ric del món en el tema futbolístic. Com a clubs, en què el Barça i el Reial Madrid tenen els millors jugadors i els més ben pagats a les seves files, i com a federació, després de guanyar dues Eurocopes i un Mundial consecutius.
I com a cartell de millor selecció del món, Ángel María Villar i la federació han aprofitat per fer caixa organitzant bolos per tots els continents i arribant a cobrar fins a tres milions d’euros per un sol partit. A més d’aconseguir grans contractes amb patrocinadors, ja que volen associar la seva marca a una selecció plegada d’estrelles i d’èxits. Però, a més, hem de tenir present una cosa: la federació espanyola, en no tenir ànim de lucre, ha de tancar els pressupostos cada 31 de desembre amb benefici zero. Per tant, Villar s’ha de gastar tot el que ingressa. Evidentment no té cap tipus de subvenció pública i tot el que guanya ho genera de capital privat.
És a dir, les primes tan elevades per la participació al Mundial del Brasil se les han guanyat els jugadors amb els títols aconseguits i per això són més altes que la resta de seleccions que evidentment no cobren el que cobra Espanya per patrocinadors i amistosos. Un altre tema de debat seria si és ètic que cobrin aquestes quantitats econòmiques tal com està el país. Però aquest debat és el mateix que posar en dubte el que cobren Leo Messi i Cristiano Ronaldo. O el que costa fitxar Gareth Bale i Neymar.
Mentre el futbol sigui futbol i mogui els diners que mou, seguirem tenint aquest debat. I mentrestant els jugadors seguiran generant milions i milions d’euros i en voldran cobrar la seva part.
