DES DE LA CASTELLANA

Què passa amb Isco?

Hi ha cas Isco, però per arribar a la situació actual hi hem de posar una mica de context i tirar uns dies enrere. Quan Lopetegui és cessat com a entrenador del Reial Madrid sorgeix el rumor real que Conte en serà el substitut. El tarannà de l’italià no agrada al vestidor blanc, i el capità, Sergio Ramos, fa unes declaracions al Camp Nou en què diu que el respecte no s’imposa sinó que s’ha de guanyar, en una clara al·lusió a qui correspongui que no volen mà dura.

I finalment arriba Solari, un jove exjugador que veu l’oportunitat de la seva vida. Entra molt suau i amb les millors intencions, intenta guanyar-se el vestidor i busca allò que en diuen un win-win : si vosaltres ho doneu tot, ens portarem bé tots. Així comencen guanyant tots els partits i les dues parts aconsegueixen l’objectiu: no hi haurà mà dura i Solari firma fins al 2021. Però, en el dibuix tàctic de l’argentí, Isco no quadra. La seva posició no s’adapta a l’estil del nou Madrid. I l’actitud d’Isco, en lloc d’esforçar-se, és la de passar de tot, abaixar els braços i no implicar-se gens.

I quan arriben mal dades, com en la derrota a Eibar, el vestidor esclata en contra seva. O remem tots o vindrà el llop -és a dir, un entrenador amb mà dura-. Però a Isco tant li fa, i fins i tot deu pensar que amb un altre entrenador potser tindrà més minuts, i encara passa més de tot. El vestidor s’enfada i Solari també. I com que Isco tampoc és el protegit de ningú, cap a la graderia. Una decisió que pren Solari però amb el suport dels pesos pesants del vestidor. I ara què? Isco ho té complicat, però la resta segurament també.

Perquè aquest Madrid no rutlla. El problema no era Lopetegui ni és Solari. El problema no és d’entrenador. És d’una plantilla desequilibrada, d’un equip sense estil, sense futbol i sense criteri, que ha tapat totes aquestes carències gràcies a l’actitud competitiva, la sort i els gols de Cristiano, que, d’acord, li han fet guanyar quatre Champions en cinc anys, però llençant Lligues a les primeres de canvi i aprofitant errades dels àrbitres o dels rivals. És el resultadisme amb data de caducitat, i quan la pilota no entra, quan Cristiano no marca, l’àrbitre no s’equivoca o Karius no falla, deixes de guanyar. És una opció lícita, també, esclar, perquè aquest esport es basa a guanyar, sobretot. Però jo, que encara soc un romàntic, prefereixo gaudir de cada partit i sentir-me orgullós que el teu joc sigui admirat arreu. El problema és que cada cop som menys.