La crisi del Reial Madrid és a tots els nivells

MadridQuan el Madrid va guanyar la desena Copa d’Europa de la seva història, molts seguidors es van treure un pes de sobre. Van ser més de dotze anys perseguint-la i, finalment, va arribar: va ser al temps de descompte i amb pròrroga, però el cas és que Iker Casillas la va poder aixecar i Florentino Pérez la pot lluir al museu madridista. Des de llavors, la immunitat ha semblat regnar al Bernabéu.

El president, exercint de secretari tècnic i tancant revenges personals, va vendre i fitxar al seu gust sense pensar en els aspectes esportius. I té un entrenador que hauria sigut destituït si Sergio Ramos no hagués marcat el gol de l’empat a Lisboa passat el minut 92. De fet, aquest podria ser l’origen de tots els mals.

L’exigència als entrenaments és nul·la. Ancelotti confia en un onze fix que no admet discussió, i s’ha encarregat de deixar clar per activa i per passiva que la seva aposta per la BBC (Bale, Benzema i Cristiano) és “innegociable”. Però això fa que aquests tres jugadors no s’hagin d’entrenar amb la màxima exigència perquè tenen el lloc assegurat, i els suplents tampoc ho fan perquè encara que s’hi esforcin no seran titulars. Passa el mateix en altres posicions del camp. Aquest relaxament en els entrenaments fa que agafi força aquella màxima que un equip juga com s’entrena.

Com que es relaxen als entrenaments, també juguen relaxats als partits. Així com en l’època Mourinho era molt complicat trobar jugadors del Madrid de festa, ara comença a ser massa habitual, fins i tot si estan lesionats. No és que abans no sortissin, però ho feien amb molt compte que no els enxampessin perquè el seu entrenador s’encarregava de penalitzar-los; de vegades, per tant, preferien quedar-se a casa que córrer aquest risc. Aquesta disciplina té poc a veure amb la que hi ha ara.

El vestidor segueix força unit: aquest entrenador ja els agrada, i s’han tret de sobre companys molestos com Xabi Alonso i Diego López. Encara queda Arbeloa, però el seu paper és residual. Casillas ha cedit força a Sergio Ramos, que s’entén bé amb Cristiano: ells dos lideren els clans espanyol i portuguès, respectivament. Però a la llarga això és contraproduent, perquè han agafat tanta força que ara és difícil fer-los canviar els hàbits o augmentar-los l’exigència.

Ancelotti està preocupat perquè s’ha posat en mans dels jugadors, que ja no li responen com voldrien. Però no és que no vulguin, és que no poden: si no s’entrenen en condicions, després no poden rendir quan els ho exigeixen. Es tracta d’una situació nova per a Ancelotti, potser perquè fins ara havia entrenat equips amb jugadors que sense que se’ls estigués a sobre s’entrenaven i s’exigien al màxim.

Per la seva banda, Florentino Pérez està desesperat. Si fos per ell, faria tornar Mourinho ara mateix. Troba a faltar la manera com treballava i està convençut que amb ell això no passaria. De fet, si pogués faria fora Ancelotti demà mateix i posaria en el seu lloc Zidane, la seva esperança per a la temporada vinent. Confia que el francès ja estarà preparat per assolir el repte. De fet, les males llengües diuen que gran part de l’èxit del Madrid la temporada passada es deu al fet que Zidane era al costat d’Ancelotti.

Per acabar-ho d’adobar, el màxim mandatari blanc segueix amb les seves lluites personals amb certs jugadors. Les mirades assenyalen Casillas, Cristiano i Sergio Ramos.

Tres grans problemes

Amb Casillas la història ve de lluny, i Florentino espera que aquest any es decideixi a fer les maletes i marxar. El porter va guanyar el pols amb Mourinho, però a canvi d’acabar amb una imatge molt tacada. Té una gran part de l’afició en contra, i tot i portar el braçal de capità no exerceix com a tal. La seva relació amb Florentino fa molt de temps que està deteriorada, però fer-lo fora a la força és complicat i el president blanc confia que ja no aguanti més la pressió i decideixi abandonar el club.

Pel que fa a Cristiano, té clar que ja no tornarà a ser el que era i que és el moment de vendre’l, però li falta trobar un relleu que sigui un crac. El que tenia al cap Florentino era Neymar, però és ben sabut com ha acabat aquest tema. A més, el portuguès no acaba de girar rodó. Primer, pel genoll, que li transmet inseguretat i sensacions estranyes, i després pels problemes personals que ha desencadenat la fi de la seva relació amb Irina Shayk. Els que el coneixen diuen que Cristiano no és el de sempre i que comença a no estar a gust a Madrid. A més, ja li ha arribat que Florentino ha perdut la confiança en ell. La famosa festa del seu aniversari tampoc hi ha ajudat gaire i, sens dubte, que Messi hagi recuperat el seu millor estat de forma encara menys.

Per la seva banda, Ramos està en plena negociació per renovar. El sevillà demana un sou desorbitat i Florentino utilitza totes les seves armes i intoxicacions per desvaloritzar-lo i renovar-lo per un preu més assequible. El culebrot Ramos fa temps que dura i, tot i que les dues parts tenen clar que la renovació serà un fet, cadascú escombra cap a casa seva. Després de marcar el famós gol a la final de la Champions, Sergio Ramos s’ha cregut amb el dret de ser el jugador que més cobra de la plantilla després de Cristiano Ronaldo; per a Florentino, en canvi, el sou d’un defensa mai pot equiparar-se al d’un davanter. I, mentrestant, uns i altres utilitzen els seus contactes a la premsa per guanyar-se l’opinió pública, i de retruc el joc de Ramos se’n ressent.

Davant d’aquest panorama, sembla clar que la situació és força complicada i que trobar-hi una solució no serà fàcil ni ràpid. Però el futbol és imprevisible i des de la planta noble del Bernabéu estan convençuts que una victòria al Camp Nou seria el revitalitzant necessari per capgirar la situació i recuperar aquell Madrid que va meravellar a tothom a la primera volta. En canvi, una derrota al Camp Nou podria acabar de fer esclatar la crisi a tots els nivells a la Casa Blanca. A això cal afegir-hi que el divendres abans del clàssic al Camp Nou el Madrid coneixerà el seu rival a quarts de final de Champions, que pot ser des d’un equip més assequible com el Porto o el Mònaco fins a un de complicat com el Bayern, el Chelsea o el mateix Barça.

Històricament el Madrid ha demostrat que mai se’l pot donar per mort; per tant, el Barça de Luis Enrique es faria un trist favor si es confiés i es proclamés favorit de cara al clàssic de la setmana vinent. Un partit en què hi haurà en joc molt més que tres punts.

Vergonya, esbroncada i silenci

La ferida oberta contra el Schalke serà difícil de cicatritzar. El Santiago Bernabéu va esbroncar els jugadors tot i la victòria, i just abans que l’àrbitre xiulés el final del partit les càmeres de Canal+ van captar unes paraules de Cristiano cap al francès Karim Benzema: “Quina vergonya, quina vergonya”, deia el jugador portuguès al seu company d’atac.

Fora del terreny de joc, sense les revolucions disparades, el jugador va deixar clar a la premsa que a partir d’ara mantindrà la llei del silenci. “No parlaré fins al final de temporada”, va etzibar Cristiano tot just dos mesos més tard de rebre el guardó que l’acreditava com a millor futbolista del planeta. Des d’aquell crit a Zuric el rendiment del davanter ha baixat. Mentrestant, Messi l’ha atrapat com a pitxitxi i el Barça s’ha posat líder de la Lliga.