DES DE LA CASTELLANA

Triar el camí correcte

En el dinar de Nadal que Florentino Pérez va tenir fa uns dies amb la premsa, va regalar el llibre de la décima escrit pel periodista Enrique Ortego. És un llibre que feia molts anys que els volia donar però que no ha sigut possible fins ara, més d’una dècada després que guanyessin la novena. Han passat molts anys, milions i milions d’euros i diversos entrenadors i projectes fallits. Com el de Mourinho, que tot i ser encara molt estimat per una gran part de seguidors madridistes i pel mateix president, només va ser capaç de guanyar una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya. Tres títols carregats de polèmica, mal rotllo, guerres internes i moltíssima tensió.

En canvi, Ancelotti ha demostrat que també hi ha una altra via per guanyar. La de la tranquil·litat i parsimònia. I ha aconseguit en tan sols un any superar el portuguès, ja que tanca el 2014 amb quatre títols. L’alegria a Madrid és absoluta, perquè, a més, segueixen líders en solitari en la lliga espanyola.

Aprofitant aquests dies d’aturada de la competició, és bo reflexionar i valorar el que va aconseguir el Barça no fa gaire. L’any perfecte de Guardiola i de tots els seus jugadors, en què van guanyar els sis títols que hi havia en joc, és una autèntica barbaritat. És un fet excepcional en la història del futbol i s’ha de valorar i analitzar com a tal. I, a més, fet a través d’un joc que va aixecar el respecte i l’admiració de tot el món. I suportant aquella tensió que es generava des de Madrid i sabent-la contrarestar i, fins i tot, menystenir.

Les comparacions són odioses i segurament mal enteses poden fer més mal que bé, però amb un punt de vista constructiu sempre són positives. El Madrid, per exemple, s’ha de comparar amb el de Mourinho per entendre que aquell camí estava equivocat i veure que el d’ara és molt millor i et dóna més bons resultats. El Barça, en canvi, ha d’aprofitar les comparacions per entendre que el que es va viure potser no tornarà a succeir mai més però que, tot i això, aquell era el camí. El to, el joc, les intencions, els objectius, les exigències... Tot això ha de ser igual, i després entendre que no sempre coincidiràs amb la millor generació de la història.

Però voler oblidar el que va passar i fins i tot pensar que això perjudica és una falta de respecte enorme. Perquè aprendre dels millors i voler ser com ells és gairebé obligatori. Com també ho ha de ser entendre quin és el camí que va portar Mourinho al fracàs i no seguir-lo i ni tan sols insinuar-lo.