28/06/2017

La bogeria del mercat de fitxatges

2 min
La bogeria del mercat de fitxatges

Encara no hem acabat el mes de juny però ja tenim símptomes evidents que el mercat futbolístic ha embogit totalment. I per tots cantons. Que el Mònaco o el City paguin xifres estratosfèriques per nens de setze anys em sembla increïble. O el Madrid, que ha pagat 45 milions per Vinícius Júnior. Sobretot perquè són jugadors que no queda clar que arribin. Quants s’han quedat pel camí? El meu amic i redactor de l’ARA Albert Martín em posava un excel·lent exemple: posa’t a la riba del mar i contempla les onades. Intenta endevinar quina serà la que arribarà més lluny a la platja i t’adonaràs que gairebé mai l’encertes. El mateix passa amb els joves futbolistes.

Però si es paguen fortunes per promeses, també ho fan per estrelles o presumptes estrelles. El Mònaco demana uns 120 milions d’euros per Mbappé i ha venut Bernardo Silva al City per 50 milions. Un City que també ha comprat un porter brasiler per 40. Segurament són molt bons jugadors, però sobrevalorats. I llavors han de portar el pes i la pressió del seu cost, com li ha passat aquest any al Barça amb André Gomes o Paco Alcácer.

I la culpa és d’aquests xeics o inversors que aterren al futbol amb altres interessos que el de treure’n un balanç econòmic equilibrat. I de les institucions que, tot i el fair play financer, permeten a aquests clubs fer petites trampes legals i no volen posar-hi fre. Com pot posar el xeic del City més diners per augmentar els ingressos? Doncs l’empresa de l’amo, Etihad, que sigui el patrocinador de la samarreta a més de 3 milions d’euros a l’any. Que no n’hi ha prou? Doncs li posem també el nom a l’estadi i en paguem 111 milions. ¿Té sentit que el màxim ingrés arribi de l’empresa del propietari del club pagant xifres fora de mercat?

El futbol se’ns n’està anant de les mans. Ha perdut el sentiment i s’ha convertit en un negoci. Però en un negoci de quatre multimilionaris que competeixen entre ells. Per no parlar dels xinesos, que també estan trobant el gustet a posar-hi diners i són capaços de pagar 42 milions per un nyap com Jackson Martínez. Ara sembla que el govern xinès posarà fi a aquesta bogeria de fitxar per fitxar.

El Madrid els segueix el ritme amb uns diners que no saps per què però mai se’ls acaben. Però el Barça que sua la gota gorda per quadrar pressupostos i tancar acords de patrocini com el de Rakuten no pot ni ha d’entrar al joc. Ara bé, tampoc pot fallar. Ha de tornar a apostar pel planter i que l’entrenador s’hi miri i en faci cas. Perquè a base de talonari té totes les de perdre.

stats