MadridAvui és el dia que feia dotze anys que esperaven. Però amb sensacions estranyes. Lluny de l’eufòria del 29 d’abril, quan van golejar el Bayern, ara no les tenen totes. Han vist com han deixat escapar la Lliga i sobretot com les lesions i les sancions no els han acompanyat. I no els ha fet gens de gràcia compartir l’alegria d’una final de la Champions amb els seus veïns. A Madrid no es parla d’altra cosa. A tot arreu, a totes hores. I tant madridistes com matalassers tenen l’eufòria continguda.
Si algú es preguntava quin Atlètic era millor que arribés a la final de Lisboa, si com a campió o no de Lliga, la resposta sembla evident: la primera opció. L’estat anímic dels homes de Simeone està en el millor moment de la temporada i la feina del preparador físic durant la setmana ha estat espectacular per tenir l’equip a punt per donar-ho tot. Fins i tot hi pot haver miracle amb la recuperació de Diego Costa després d’un tractament revolucionari amb cèl·lules equines. En canvi el Madrid arriba ple de dubtes. Des de qui substituirà Xabi Alonso a l’organització de l’equip fins a quin és l’estat de forma real de Cristiano Ronaldo, passant per la baixa de Pepe a l’eix de la defensa.
També serà un duel de banquetes. Ancelotti ha de demostrar que és entrenador per al Madrid i que el que va passar a Munic no va ser fruit de la casualitat. En Lliga no ha estat capaç de guanyar ni el Barça ni l’Atlètic, però sí que ho ha fet en Copa. En canvi, Simeone s’ha convertit en l’ídol de tots els seguidors de l’Atlètic, amb una temporada de somni, i és el líder clar del seu equip.
La pressió és tota per al Madrid, sens dubte. Arribar a una final després de dotze anys i perdre-la seria un fracàs terrible. I més contra un equip que celebrarà el títol cent metres més avall de la teva Cibeles. I el teu cunyat, company de feina o amic et recordarà la derrota durant molt de temps. No és el mateix perdre una final contra el Bayern que fer-ho contra l’Atlètic. I ho saben i ho acusen. En canvi els matalassers ja ho tenen tot fet. Si perdessin seria el més normal, han fet prou arribant a una final i a més havent guanyat un títol, el de Lliga.
És un partit que feia anys que esperava Florentino Pérez, però que sap que no pot fallar. Arribar-hi i perdre faria molt mal. I portaria conseqüències importants, segur. En canvi, guanyar la tan esperada décima seria tot el contrari. Es traurien de sobre l’obsessió i els donaria una força i una moral perillosa de cara al futur. Dos panorames absolutament oposats que depenen d’un sol dia i d’un sol partit. Així és el futbol.
