Quan alguna cosa no funciona i vols arreglar-la, el primer que has de fer és detectar el problema. Fins que no sàpigues què és el que falla, difícilment ho podràs solucionar. El Barça, com a club, durant molts anys ha fixat la mirada en el fet que la culpa dels seus fracassos era del Madrid, pel fet de ser l’equip afí al govern i que ho guanyava tot perquè els àrbitres li xiulaven a favor. Sense cap més argumentari.
A la dècada dels 90 va arribar Johan Cruyff a l’entitat blaugrana i va començar a canviar la mentalitat de la institució i dels seus aficionats. La cultura del rondo i del bon futbol. Si tu tens la pilota, no la té el contrari, i guanyar consisteix a marcar un gol més que el rival. El Reial Madrid actual em recorda molt aquell Barça dels anys vuitanta. Començant cada any un projecte nou, fitxatges estratosfèrics i mediàtics, més per aparentar que per necessitat esportiva de l’equip. Venent la il·lusió de l’“aquest any sí”. I a mesura que passen els mesos es converteix en “aquest any tampoc”. Al setembre treuen pit amb la décima i al maig es conformen amb “ tenemos 9 Copas de Europa ”.
I el moment estel·lar de la temporada arriba el dia del clàssic. En l’enfrontament directe amb el teu etern rival. Sens dubte va ser l’assignatura pendent d’aquell Dream Team de Cruyff. Sempre que arribava al Bernabéu feia un pas enrere. Anys després, Rijkaard va aconseguir lligues guanyant també al camp del Madrid, però sobretot Pep Guardiola va poder vèncer tots els fantasmes del passat i va consolidar la seva etapa gloriosa amb grans victòries i fins i tot golejades a Chamartín.
Victòries inapel·lables sobre el camp però adulterades a la sala de premsa, amb un José Mourinho que intentava desviar l’atenció sempre que era derrotat. El portuguès s’aferrava a complots, campanyes i manipulacions per justificar les seves errades o mancances sobre el terreny de joc. Però tot i la seva absència, el seu discurs ha quedat. Segurament ni el mateix Mou es creia les seves declaracions, tot formava part d’una estratègia. Però, en canvi, al vestidor, la majoria d’homes que ell va entrenar encara s’ho empassen.
I llavors és quan fas el ridícul més absolut. Mentre el món sencer va veure un espectacle admirable l’altre dia al Santiago Bernabéu, Cristiano Ronaldo i Sergio Ramos només hi van veure una persecució arbitral contra el Madrid. El problema és quan tres dies després tornes a ensopegar i no tens l’excusa arbitral perquè el veritable problema és que no tens futbol.
