Justícia a dues velocitats

La justícia espanyola és lentíssima, però si és l’Estat qui se sent amenaçat, agafa la velocitat vertiginosa d’un guepard

Els advocats defensem que la justícia, per ser efectiva i exemplar, ha de ser independent, gratuïta, ben dotada, propera, en la llengua que prefereixin els ciutadans i ràpida. Deixarem de banda les altres condicions per posar l’ull en la inusitada rapidesa que ha adquirit els darrers dies. La justícia de cada dia no és que sigui lenta, sinó que és lentíssima, d’una morositat demolidora, fora ínfimes excepcions. Si és el ciutadà el que reclama justícia, aquesta porta el pas d’una tortuga, rebaixant la seva essència i restant-li tota eficàcia.

Però si és l’Estat qui es sent amenaçat, agafa la velocitat vertiginosa d’un guepard; la utilitza amb una celeritat que ens deixa bocabadats i que mai no trobem en la vida judicial diària, deixant si cal de banda la necessària separació de poders, la pretesa independència judicial, i emprant interpretacions tan amples com dubtoses.

Això és el que ha passat recentment amb les decisions de la Fiscalia i dels Tribunals, des dels jutjats d’instrucció al Constitucional, passant per l’Audiència Nacional i el Suprem. Mentre l’inefable T.C. per declarar inconstitucionals les taxes judicials imposades per l’Estat -que afectaven als ciutadans deixant-los masses vegades en una definitiva indefensió- va tardar tres anys i mig, les decisions de la Generalitat tardaven molt pocs dies, per no dir hores, en revocar-se, i si el Consell d’Estat s’havia de reunir el diumenge (contra la Llei catalana de consultes i convocatòria), es feia. Vint-i-quatre hores després el TC les suspenia.

Ara mateix, doncs, les decisions judicials contra el Govern i Parlament de Catalunya són rapidíssimes, i les citacions per declarar agafen una velocitat marejadora. Tot just presentada la querella contra el president, el vicepresident, els consellers i la Mesa del Parlament, han sobrat hores per citar-los a declarar, posant en greu perill les garanties del seu dret de defensa. Res, dos dies (mentre en Rato va tardar dos anys).

Al mateix temps s’està jutjant el cas Gürtel (una corrupció patida per tots nosaltres i que ha necessitat 10 anys, des del 2007, perquè arribi a judici, tal vegada degut al fet de tants funerals pel mig); o els casos Palau: més de vuit anys sense sentència, o el Nóos, amb els parents del rei, que durà sis anys i encara és al Suprem.

La justícia vol rapidesa. Però per a tothom. No val aquesta justícia de dues velocitats que sempre depèn de qui és jutjat i deixa la sospita, quan no la certesa, de que la seva independència és molt dubtosa i de que hi ha dues maneres d’entendre-la i d’aplicar-la. La del guepard i la de la tortuga.

I com una premonició i exemple (mal exemple) d’aquest article, només hores després de la citació, amb peregrines i inacceptables raons, i amb una rapidesa inusitada, sense deixar-los el temps de preparació i de defensa efectiva que aquí s’explicava, no s’ha tingut cap mirament en decretar presó per al vicepresident i per als consellers, la qual cosa no deixa de semblar-me una lamentable decisió judicial. La privació de llibertat d’una persona ha de ser sempre una mesura extraordinària i última. Ja veieu: l’entrada o no a la presó té també en aquest món de la justícia dos punts de vista i dues velocitats. Els uns que tarden tant en entrar-hi o que no hi arriben a entrar mai, i d’altres que, sense judici, ja hi són.

Etiquetes