Fàtua contra els símbols

Si l’espai públic és de tots, és dels que defensen una cosa i dels que defensen la contrària

En la cursa entre Pablo Casado i Albert Rivera per exhibir qui és més intransigent a l’hora d’atacar la pluralitat i la llibertat d’expressió, amb l’argument que l’espai públic és de tots, fa setmanes que en moltes places i carrers de Catalunya veiem com hi ha persones que retiren o destrossen impunement els elements que mostren el rebuig de molta gent a la situació de presó i exili de polítics independentistes.

Talment com si es tractés del llançament d’una fàtua contra els símbols, fa uns dies el partit d’Albert Rivera va posar en marxa una campanya per, literalment, “netejar els carrers, places i platges catalans de símbols separatistes”. Per no ser menys, el Partit Popular va anunciar de seguida que presentaria una iniciativa al Congrés de Diputats per reformar la llei de símbols i Pablo Casado va doblar l’aposta proposant modificar el Codi Penal perquè convocar un referèndum sigui delicte (fa bé de recordar que ara no ho és) i ha ofert a Pedro Sánchez la majoria absoluta del PP al Senat per aplicar de nou l’article 155 de la Constitució.

L’obsessió de la dreta espanyola per dividir la societat catalana ve de lluny. És coneguda la profecia de José María Aznar, ara reivindicat pel nou president del PP, quan deia que abans que Catalunya fos independent, es trencaria la societat catalana. Però el que no va dir l’expresident espanyol és que farien tot el possible perquè aquesta afirmació es complís. La mostra més evident d’aquesta voluntat ha estat la bel·ligerància mai dissimulada per fer arrelar un conflicte lingüístic a les escoles i a la societat que mai no ha existit, parlar de fractura social i de famílies que no es parlen i alimentar, a base de mentides, la idea que els ciutadans de Catalunya tenen un tracte de privilegi sense explicar mai el desequilibri fiscal que des de fa dècades fa perdre oportunitats a la nostra economia.

Darrerament hem vist com s’han magnificat episodis protagonitzats per la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, quan a Vic o a Blanes rebia les crítiques d’alguns ciutadans quan es creuaven amb ella per intentar fer creure que no pot anar pel carrer, situació que es va acabar quan, amb molt bon criteri, els veïns de Tortosa van decidir fer com si no hi fos.

És revelador que hi hagi mitjans de comunicació, especialment de fora de Catalunya, que obren portades i informatius amb fets que afecten persones i partits que estan en contra de la independència i callen quan és a la inversa

Però el més greu és veure la impunitat amb què actuen aquells que se senten amb el dret d’arrasar els símbols que no comparteixen, utilitzant la violència en diverses ocasions. Els Mossos d’Esquadra han identificat 178 actes d’intolerància en el darrer trimestre, però és clar que això per a molts no és mai notícia, especialment si els protagonistes s’identifiquen amb la ultradreta. No cal dir que qualsevol fet que qüestioni la llibertat d’expressió, en el sentit que sigui, és rebutjable i criticable, i cal denunciar-lo sempre. Per això, és revelador que hi hagi mitjans de comunicació, especialment de fora de Catalunya, que obren portades i informatius amb fets que afecten persones i partits que estan en contra de la independència i callen quan és a la inversa. Les lamentables pintades que persones indesitjables fan a les seus de tots els partits polítics només són notícia si afecten el PP, Cs o el PSC, però mai són notícia els atacs a seus d’ERC, del PDECat o de la CUP, que també passen. Ni tampoc hi ha mai testimonis de gent que és insultada o agredida per portar un llaç groc.

Si l’espai públic és de tots, vol dir que és de tots: dels que defensen una cosa i dels que defensen la contrària. Dir que l’espai públic ha de ser neutral i que, per tant, hi ha símbols i expressions de llibertat d’expressió que no hi caben és, a la pràctica, una manera de silenciar l’opinió d’una part molt important de la ciutadania que avui rebutja l’existència de representants polítics a la presó. Si no és a l’espai públic, on pot expressar la seva opinió la gent?

Acceptar que l’espai públic ha de ser neutral és una trampa. És un pretext per fer invisible la denúncia de centenars de milers de ciutadans, que abans que independentistes són demòcrates, que no volen callar davant d’un procediment judicial que consideren injust i que manté des de fa més de nou mesos membres del govern de Catalunya i líders d’entitats socials a la presó o lluny de casa, acusats de delictes que no han comès basant-se en una violència que no ha existit.

En aquest context, té sentit recordar la cita atribuïda a Voltaire: “Tot i que no comparteixo les seves idees, estic disposat a defensar sempre el seu dret a expressar-les”. Aquestes paraules, dites al segle XVIII, són avui, ben entrat el segle XXI, del tot vigents.