29/06/2019

Unitat estratègica, preguntes i respostes

3 min

La unitat estratègica de l’independentisme és el concepte que apareix de manera recurrent entre alguns actors polítics per intentar posar llum al moment de certa desorientació que viu una part de l’univers independentista i buscar respostes sobre com encarar el futur. La paraula unitat és un d’aquells conceptes positius que, a priori, tothom ha de poder compartir perquè sembla improbable que algú prefereixi la divisió abans que la unitat. Però per encertar en les respostes, sovint és necessari encertar també en les preguntes.

¿És possible definir una unitat estratègica de l’independentisme sense haver compartit prèviament una visió conjunta del que ha passat políticament a Catalunya els darrers dos anys? És clar que sobre l’objectiu compartit d’aconseguir que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república no hi ha cap discrepància, però és necessari que per avançar hi hagi una diagnosi serena i compartida del moment en què ens trobem, i que s’identifiqui sense complexos les fortaleses, les febleses, les oportunitats i les amenaces.

Passar de ser una comunitat autònoma del Regne d’Espanya a ser un estat independent és, sense cap mena de dubte, el repte polític més complex que existeix. Interpretar bé tot el que es va veure i viure l’octubre del 2017 és imprescindible per poder fer plantejaments rigorosos que puguin ser guanyadors. Després de totes les situacions adverses i traumàtiques que a nivell individual i col·lectiu hem viscut des de llavors, una actitud resilient ens ajudarà a donar valor a aquelles coses positives que també hem viscut.

No soc dels que participen del desànim que hi ha instal·lat en alguns entorns, que fa creure que mai serà possible assolir aquest objectiu. El que segur que no serà és fàcil ni ràpid, però aquells que diuen que mai no arribarem al seixanta per cent de suport a la independència deuen ser els mateixos que, quan fa menys de deu anys no arribàvem al quinze per cent, asseguraven que mai no s’arribaria a fregar el cinquanta actual, confirmat en diverses eleccions.

És evident que hi ha hagut una discordança clara entre la realitat i les expectatives que una declaració d’independència va generar en diversos àmbits, però des del punt de vist polític és un fet objectiu que el projecte independentista és un projecte d’èxit. Ha estat una dècada espectacular, que va començar amb l’independentisme situat en un racó, sovint menystingut i folkloritzat, i acabarà amb aquest moviment al centre del tauler polític, condicionant la dinàmica de tota la política espanyola. Però per ser un projecte guanyador, l’independentisme ha d’assumir que hi ha ritmes diferents, que no tot el país va a la mateixa velocitat, que a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha encara molt camí per fer i que en l’àmbit internacional tot just acabem d’aparèixer al mapa.

Per confegir la unitat estratègica de l’independentisme ningú no pot esperar que es trobarà una fórmula màgica o que cal tocar una tecla concreta que produirà l’efecte desitjat. La clau que obre tots els panys no existeix i haurà de ser la suma de moltes iniciatives i de dinàmiques diverses, potser algunes de contradictòries entre elles, que han de confluir en l’objectiu compartit.

La unitat estratègica de l’independentisme és desitjable, necessària i possible, però només si prèviament hi ha un diagnòstic compartit i s’assumeixen sense complexos les dificultats es podrà concretar aquesta estratègia. De fet, seria més útil parlar d’estratègia compartida que d’unitat, perquè la idea de la uniformitat no pot desdibuixar la necessitat de definir plantejaments diversos que caminin en paral·lel cap a un objectiu comú, evitant retrets i reconeixent la feina que fa cadascú en el seu àmbit d’influència. I, lògicament, aquesta estratègia compartida ha d’incorporar com a valor la capacitat de rectificar i d’adaptar-se als canvis de l’entorn per aprofitar totes les oportunitats, cosa que val per a la política catalana, l’espanyola i l’europea.

La definició de l’estratègia haurà d’anar acompanyada del reforçament de nous lideratges, ja que un dels efectes de la repressió ha estat l’escapçament dolorós d’una part important dels lideratges i quadres que han protagonitzat aquest cicle polític. I, esclar, la gestió dels temps també és un factor essencial per a l’acumulació de forces i per evitar frustracions.

L’independentisme farà bé de no ser esclau de cap concepte, sigui la unitat o qualsevol altre, per evitar debats purament nominals i efectistes. L’objectiu és créixer i és guanyar, però la recerca d’una fórmula única que doni resposta a totes les preguntes no hauria de conduir a la paràlisi política.

stats