Gat per llebre
Som a les portes de la campanya electoral per a les eleccions espanyoles del 28 d’abril. De tots els pronòstics que es fan només n’hi ha un que sembla segur: ningú no tindrà una majoria clara i caldran pactes per a la investidura i per governar. Tot i que és demanar molt, les campanyes electorals també haurien de servir per conèixer les intencions i els límits de cada formació a l’hora d’establir els pactes postelectorals, però ens hem acostumat a no exigir claredat sobre l’ús que es farà del nostre vot en la geometria variable que permet el joc parlamentari. Seria desitjable que en els debats i en les entrevistes que podrem escoltar aquests dies –excepte dels candidats que són injustament a la presó– el periodisme fet amb rigor i exigència ens ajudi a aclarir les posicions de tothom per entendre el que hi ha darrere la polseguera que s’aixeca en campanya electoral, amb missatges inconcrets i fins i tot contradictoris.
Una de les incògnites que aniria bé d’aclarir és el possible pacte entre el PSOE i Ciutadans si aconsegueixen sumar 176 diputats al Congrés. És una opinió molt estesa entre l’establishment econòmic i el Madrid del poder que si la dreta extrema i l’extrema dreta no aconsegueixen majoria absoluta, la fórmula més desitjada és un pacte entre Pedro Sánchez i Albert Rivera. Així ho va expressar fa uns dies, sense embuts, el ministre de Foment i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, i també molts 'barons' territorials que veuen perillar presidències autonòmiques, alcaldies i diputacions provincials. Amb les coses de menjar, no s’hi juga.
Els pactes entre el PSOE i Cs no són nous. El febrer del 2016, Sánchez i Rivera ja van signar un acord per governar junts després de les eleccions espanyoles, però els mals resultats que van tenir no ho van fer possible. Més endavant, es van tornar a trobar aplaudint i votant junts l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per expulsar el govern de Catalunya i intervenir la Generalitat. Malgrat això, en les setmanes prèvies a les eleccions, tots s’esforcen a negar el pacte, malparlant l’un de l’altre. L’intent del PSOE de mobilitzar la ciutadania, demanant el vot per plantar cara al bloc de dretes format pel PP, Cs i Vox, quedaria sense credibilitat si insisteixen en les paraules del ministre de Foment o donen protagonisme al loquaç ministre Josep Borrell. I el mateix els passaria a Albert Rivera i a Inés Arrimadas, que en campanya tanquen la porta a pactar amb Sánchez, acusant-lo de vendre’s l’ànima al diable independentista, però que no tindran cap mirament a fer el contrari del que diuen si l’aritmètica els ho permet. El que és segur és que, si dels resultats del 28-A no en surt una majoria concloent, el sainet s’allargarà fins passades les eleccions municipals i europees del 26 de maig per no espatllar la màgia.
Instal·lats en aquesta dinàmica, pot passar que molts votants de bona fe que podrien optar per votar el PSC a Catalunya amb la promesa d’aturar la dreta a la pràctica vegin com amb el seu vot estan apuntalant un pacte entre Pedro Sánchez i Albert Rivera, amb Miquel Iceta com a convidat de pedra. Si és així, els hauran donat gat per llebre perquè segur que cap votant del PSC vol utilitzar el seu vot per fer ministre Rivera.
El que representa millor el vuitanta per cent dels catalans i catalanes que volen un acord polític per buscar respostes al conflicte polític i institucional entre Catalunya i l’estat espanyol segur que no és un pacte entre el PSOE i Cs. En aquest context, els vots del PSC guanyats amb promeses inconcretes aniran com sempre al sac del PSOE, i en aquell context segur que la prioritat serà el combat amb el PP per veure qui és més dur amb l’independentisme.
En relació a la qüestió de Catalunya, l'única cosa que assegura que aquest tema figuri a l’agenda i es pugui iniciar una negociació política és que els partits independentistes tinguin una posició decisiva. La capacitat d’influir i condicionar només es deriva de la força política que donen els vots, i és evident que reforçar la majoria del PSOE és el que més facilita que no hi hagi necessitat d’acordar res.
En les eleccions del 28-A no tan sols es decideix si a Espanya governen les dretes; també es decideix si la situació de Catalunya s’enquista definitivament com si es tractés d’una malaltia crònica o s’obre una via per buscar respostes a la demanda de milions de catalans, independentistes i no independentistes, que esperen que la política serveixi per buscar solucions. És evident que això només passarà si les opcions independentistes que aposten pel diàleg tenen capacitat política per fer-ho. Per això, calen vots i intel·ligència.
