La guerra del covid-19

El que hem vist tots és que Europa no ha existit i els estats han actuat anant cadascun a la seva

La guerra del covid-19 / REUTERS

Qualsevol guerra o batalla sempre passa a la història pel nombre de morts que ha provocat. I si és que mai pot guanyar algú en un conflicte bèl·lic, també es recorda el vencedor. La guerra contra el coronavirus, lliurada a escala mundial, no serà una excepció perquè passarà a la història pels morts que haurà causat aquesta tragèdia que l’ONU ja ha qualificat com el conflicte més greu des de la Segona Guerra Mundial.

A Espanya, en el moment d’escriure aquest article, ja s’han comptat 11.000 morts, 2.000 dels quals a Catalunya, i ningú no sap els que encara queden per comptar. Sense superar els 13.000 d’Itàlia, que encapçala aquesta macabra llista, les defuncions comptabilitzades a l’Estat per covid-19 són el doble de les que hi ha hagut fins ara als Estats Units o a França i deu vegades més de les registrades a Alemanya. Això és un autèntic drama personal per a moltes famílies i col·lectiu per al conjunt de la societat.

Els efectes d’aquesta bomba atòmica en forma de virus, que ha parat el món, són devastadors i ningú no és capaç de preveure quin serà el paisatge després de la batalla. En el front social, en el front econòmic i en el front polític es produirà un trasbals que sacsejarà l’estat de les coses que havíem conegut fins ara.

El sentiment de desconfiança envers tot allò que fa quatre dies era sinònim de seguretat s’ha estès a la mateixa velocitat que el virus

En l’àmbit social, aquesta pandèmia ens ha mostrat una vulnerabilitat que ni els pronòstics més apocalíptics ens haurien fet imaginar. Mig món porta setmanes tancat a casa sense veure, encara, la llum al final del túnel. Aquesta situació del tot imprevista en el capteniment de qualsevol de nosaltres ens mostra com som de vulnerables. El sentiment de desconfiança envers tot allò que fa quatre dies era sinònim de seguretat s’ha estès a la mateixa velocitat que el virus i és possible que alteri l’ordre de prioritats que molta gent tenia establert.

Els efectes sobre l’economia són incalculables. L’efecte immediat ha estat una aturada generalitzada de l’activitat productiva, amb l’excepció dels sectors essencials vinculats a la salut i a l’alimentació, i les persones que han anat a l’atur –confiem que temporalment– es compten per centenars de milers a Catalunya. Els 550.000 catalans i catalanes afectats per un expedient de regulació temporal d’ocupació s’han sumat als 417.000 aturats. Són, sense pal·liatius, unes xifres catastròfiques.

I en el terreny polític els efectes no són menys devastadors. La guerra del covid ha liquidat l’element nuclear de la política: la confiança i la credibilitat. La virulència d’aquest virus ha deixat a la intempèrie la capacitat de molts estats de respondre de forma rigorosa i metòdica a una emergència sense precedents. Pel que fa al govern d’Espanya, que amb la declaració de l’estat d’alarma ha volgut liderar en solitari la gestió d’aquesta crisi, tothom ha vist com s’ha improvisat, com s’han pres mesures contradictòries o com s’ha actuat amb retard. A la falta de mitjans per poder fer proves de detecció del covid-19 s’hi ha sumat la relliscada de comprar testos defectuosos i, quan s’han decidit per aturar totes les empreses, han dictat normes confuses per a treballadors i empresaris que no han fet més que incrementar la desconfiança.

La crisi política passarà una factura enorme. També en l’àmbit europeu s’haurà retrocedit dècades en la construcció d’un projecte polític comú. La Unió Europea ha demostrat una falta de reflexos absoluta tant pel que fa a l’adopció de mesures preventives conjuntes, no limitant per exemple la circulació en l’espai europeu veient el que ja estava passant a la Xina, com al lideratge en l’àmbit sanitari i després en la presa de decisions per reconstruir l’economia. El que hem vist tots és que Europa no ha existit i els estats, per conveniència o per necessitat, han actuat anant cadascun a la seva, amb estratègies molt diferents.

La guerra del covid que estem vivint serà recordada durant generacions. Els més petits de la casa explicaran als seus nets que van haver de quedar-se tancats a casa durant setmanes i molts recordaran que fou llavors quan van perdre avis, oncles o veïns, dels quals mai ningú es va poder acomiadar. Però si la història és justa, de la guerra del covid també en recordarem els veritables herois, dones i homes que han lluitat a primera fila per salvar vides i per ajudar la gent. Els metges, infermeres i personal sanitari, els farmacèutics, els treballadors de residències de gent gran i altres del sector social, els dependents i caixers d’establiments d’alimentació, el personal de neteja, els cossos policials, els professionals dels mitjans de comunicació, els transportistes, els gestors públics i privats dels recursos assistencials i molta altra gent invisible ho estan donant tot per aturar la pandèmia i és molt d’agrair.

Quan d’aquí unes setmanes el pitjor hagi quedat enrere, i ja sabent que som tan vulnerables, viurem amb el neguit de si la guerra s’ha acabat o és només una treva.