04/10/2019

La metamorfosi de Sánchez

3 min

Definir la trajectòria política de Pedro Sánchez és un exercici complicat. En poc temps pot passar de defensar una cosa a exigir la contrària, i en tots dos casos ho farà amb la mateixa vehemència. Quan el 2016 pugnava amb Susana Díaz per ocupar la secretaria general del PSOE va dir, en una entrevista: Catalunya és una nació dins d'una altra nació que és Espanya, i això és una cosa que hem de parlar i reconèixer”. Ara, en canvi, s’esforça a tapar qualsevol escletxa que tingui a veure amb el diàleg perquè ha assumit el credo de la dreta que associa el diàleg amb la rendició. I, per si això no fos prou, també s’ha apuntat a la confusió repugnant entre independentisme i violència.

D'exemples en què defensa una cosa i en fa una altra n’hi ha molts. Un de clamorós ha estat la manera com ha abordat la qüestió dels refugiats al Mediterrani. Poc després de guanyar la moció de censura va permetre, amb gran pirotècnia, que el vaixell Aquarius atraqués al port de València, mentre que aquest estiu ha exhibit tot el contrari amb l’Open Arms. “No tenen permís per rescatar”, va arribar a dir la seva vicepresidenta.

La metamorfosi de Sánchez també ha estat molt evident amb les piruetes que ha fet per canviar la tàctica electoral del 10-N respecte del 28-A. Llavors volia polaritzar amb Vox per aglutinar el vot de l’esquerra, tot agitant el fantasma d’un tripartit de dretes, però ara competeix obertament amb Ciutadans per endur-se el vot espanyolista. No en va, des del moment en què la repetició electoral es va consumar, tots els esforços del PSOE s’han centrat a desmarcar-se dels independentistes, agafant ben fort la bandera del 155 i parlant d’aplicar la Llei de Seguretat Nacional per poder intervenir els Mossos d’Esquadra. L’estratègia de trencar tots els ponts amb Podem i de fer el discurs que més complau a Cs és tota una declaració d’intencions de cara als pactes electorals.

A mesura que ens acostem al 10-N, les enquestes no expliquen que el PSOE hagi de tenir una victòria aclaparadora. La irresponsabilitat de tornar a les urnes sense que n'hi hagués cap necessitat pot passar factura a Pedro Sánchez, desmobilitzant part de l’electorat progressista. Els cops de volant, el desaire cap als votants d’esquerres i la radicalització del discurs contra Catalunya mostren l'autèntica cara d’un mandatari inconsistent i oportunista.

Que el Partit Socialista hagi optat per utilitzar Catalunya com a munició electoral és una mala notícia. Constata, per a desolació dels votants progressistes que hi pugui haver, que Espanya és un país irreformable, ja que sempre devora qualsevol opció que entengui la diversitat com una riquesa i no com una anomalia.

Durant les setmanes que queden de campanya electoral tornarem a comprovar que Catalunya segueix marcant els discursos dels partits espanyols, si bé no sentirem cap proposta que no sigui més mà dura; i tornarem a comprovar que cap tribunal ni cap sentència resoldrà el problema polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Per distreure el personal, uns i altres es tiraran pel cap els ossos de Franco, però, per més que els treguin del Valle de los Caídos, això no acabarà amb una idea d’Espanya incapaç de resoldre els seus problemes. Una idea que continua ben viva. Una cosa és enterrar Franco, i una altra és enterrar el franquisme.

Que el PSOE tingui un gran resultat el 10-N depèn, en bona mesura, dels vots que obtingui el PSC a Catalunya. Miquel Iceta ja ha garantit a Pedro Sánchez que tindrà el seu suport “total i absolut” si decideix aplicar l’article 155. Mai com ara els socialistes catalans s’havien sotmès sense cap complex al dictat del PSOE, renunciant sense pudor a la tradició catalanista i allunyant-se de la Catalunya del 80% que aposta pel diàleg i el referèndum com a solució. Després de comprovar que en pocs mesos Pedro Sánchez ha passat de ser la cara amable del diàleg a ser la cara agra del 155, cap votant podrà sentir-se desenganyat si el seu vot és utilitzat per avalar la repressió.

Les eleccions del 10-N seran la primera oportunitat de mesurar a les urnes el rebuig i la indignació que generi la sentència contra el Procés que dictarà d'aquí pocs dies el Tribunal Suprem, si no és absolutòria. El 10-N serà un plebiscit a la sentència que, molt probablement, acabarà mobilitzant tots els votants independentistes, que no acceptaran resignadament que s’inhabilitin i s’empresonin els seus representants.

stats