Vist per a sentència
Passaven dos minuts de les set de la tarda del dimecres 12 de juny quan el president de la sala penal del Tribunal Suprem va pronunciar les paraules “Queda visto para sentencia”, exactament quatre mesos després de començar el judici pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017 contra el vicepresident i vuit consellers del govern de la Generalitat, contra la presidenta del Parlament i contra els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Acabaven cinquanta-dues sessions esgotadores d’estar assegut en aquell banc entapissat de vellut vermell.
L’atzar va fer que em correspongués utilitzar el darrer torn de paraula que teníem els acusats. Sense que estigués en cap guió, la darrera cosa que va poder escoltar el tribunal va ser aquest clam que vaig pronunciar-hi: “Les meves últimes paraules en aquest judici són per expressar el desig –estic segur que compartit per milions de persones al marge de quines siguin les seves idees– que els nou companys i companyes que avui encara són a la presó puguin sortir en llibertat, puguin tornar a casa seva i puguin abraçar la seva família. Sense cap dubte, això seria el millor per a ells i serà el millor per a tots”.
Abans, tots els acusats i jo mateix havíem coincidit a denunciar que aquest judici era el resultat d’un fracàs de la política. Davant d’una majoria social que indiscutiblement demana poder parlar i decidir a través dels canals de la política quin ha de ser l’estatus de Catalunya, l’immobilisme del govern de Mariano Rajoy i del conjunt del sistema polític espanyol va acabar conduint les coses cap a un carreró sense sortida. Som molts els que compartim la idea que la celebració d’aquest judici és el resultat d’un fracàs de la política.
Traslladar els temes polítics als tribunals fa un flac favor a la política i no ajuda la justícia en res. I, per molt que es repeteixi que el judici contra del Procés no és un judici polític, la realitat és que la majoria de referències fetes per les acusacions i per les defenses han tingut un fons necessàriament polític. I és evident també que el processament dels líders independentistes, que en molts casos ha suposat la suspensió de les seves funcions com a diputats, ha tingut un impacte directe i molt rellevant en la dinàmica parlamentària i en el comportament electoral de la gent. La rebel·lió, de la qual s’acusa nou dels dotze processats, és un dels anomenats delictes polítics per la doctrina, ja que els fets en què s’ha de fonamentar tenen una naturalesa indestriable de la política. Des d’aquest punt de vista, també és un debat generalment estèril intentar distingir si els advocats dels encausats han fet una defensa tècnica o política. No és possible fer una acusació de rebel·lió o defensar-se’n sense que la política aflori a la sala del tribunal.
Tornar la pilota a la teulada de la política és el que més ens acostaria a les solucions. I mai no és tard per a les solucions. Ho vulgui o no, la sentència que dicti el Tribunal Suprem tindrà un efecte polític. Dir això no és cap pressió al tribunal; és una obvietat. I en conseqüència, com recordava l’estimada Dolors Bassa en les seves últimes paraules, aquesta sentència apareixerà en els llibres d’història per intentar explicar el moment polític en què ens trobem. Segurament, d’aquí una o dues generacions, quan hagin passat vint anys o més, una sentència condemnatòria serà una llosa per a la història política d’Espanya. Farà nosa i farà evident aquell fracàs de la política, que no va saber resoldre una demanda legítima i va convertir la qüestió en un procés penal. La sentència contra el Procés està destinada a ser una icona, un argument redundant per explicar l’evolució de l’independentisme. I sens dubte, cap dels nostres fills podrà oblidar-ho mai.
Ara queden setmanes o mesos d’espera per conèixer el veredicte i ningú no sap exactament què passarà. Davant la temptació de fer especulacions i alimentar la rumorologia, farem bé de tenir present que els mateixos fets s’interpreten de manera molt diferent en funció de qui els observi. Ho hem vist durant el judici: el que per a molts són càrregues policials, per a molts altres són obstrucció a l’autoritat. I el que per a uns representa un dia èpic, com va ser sens dubte l’1 d’Octubre, per a altres va ser un dia dolorós. El judici al Procés ha quedat vist per a sentència, però les solucions continuaran esperant.
