El referèndum inevitable

Que en democràcia els conflictes polítics es resolen votant és irrefutable. No hi valen pretextos ni escudar-se darrere cap Constitució per saltar-se aquest principi fonamental. I així mateix ho entén la immensa majoria de la societat catalana quan, per resoldre el contenciós polític que hi ha amb l’estat espanyol, considera que s’ha de celebrar un referèndum acordat que pregunti sobre la independència. La majoria de sondejos quantifiquen en un 80% la gent que, votant sí o votant no, vol mesurar quina és la voluntat dels ciutadans. El referèndum acordat, que no és res més que la via escocesa, és el denominador comú on es troben els que pensen una cosa i la contrària, però que és acceptat per tots.

La demanda d’un referèndum no respon a cap caprici ni s’explica per una circumstància conjuntural. Des de fa temps, la reivindicació independentista ocupa l’espai central de la política catalana, determina l’agenda de la política espanyola i forma part també de l’interès de molts països que veuen amb preocupació la falta de respostes polítiques. Els resultats electorals que han donat una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya i la celebració, amb tot en contra, del referèndum de l’1 d’octubre, on van participar el 43% dels ciutadans amb dret a vot, posen xifres a aquesta demanda social.

Davant de tot això ningú no pot negar que la magnitud del conflicte exigeix trobar solucions. Tancar els ulls a la realitat o fiar-ho a la via judicial ja sabem que no resoldrà res. Inevitablement hem de transitar cap al terreny de les propostes polítiques i cada part té dret a plantejar les seves, però ho ha de fer de manera concreta i entenedora, sense fer jocs de paraules. A Catalunya, el president i el govern de la Generalitat, el gruix de les forces polítiques independentistes, ERC, PDECat i JxCat, entitats com Òmnium i també partits no independentistes, troben el consens de voler fer un referèndum acordat amb l’Estat.

Pactar un referèndum, com van fer el govern britànic i el govern escocès o com van acordar el Canadà i el Quebec, sembla una opció impossible, i segurament avui encara ho és perquè els grans partits espanyols ho rebutgen de ple. El repte que tenim des de Catalunya és convertir en inevitable el referèndum que avui és impossible. Aferrant-se a la xifra del 48%, el govern espanyol, però també tots els governs dels països que haurien de reconèixer la condició d’estat a Catalunya, en tenen prou per no fer el pas d’avenir-se a posar les urnes.

Acreditar en totes les eleccions i de forma sostinguda en el temps que els votants partidaris d’una Catalunya independent superen els 50% dels vots és l’argument més indiscutible que tenim a l’abast. Davant d’aquesta evidència no hi ha cap argument democràtic que pugui justificar que prevalgui allò que vol la minoria per sobre de la majoria. Ser més del 50% dels vots no és una condició suficient però sí necessària per tal que el referèndum acabi esdevenint inevitable.

Els independentistes som molts, però encara hem de ser molts més. En una part molt important del territori de Catalunya l’independentisme ja ha guanyat, però és evident que encara queda molta feina per fer, especialment a l’àrea metropolitana i a moltes grans ciutats. Les eleccions municipals que tenim a tocar són una altra oportunitat per créixer i per sumar més gent, però també és imprescindible continuar treballant des de la societat civil i multiplicar la presència internacional per explicar a tothom que a Catalunya es fan les coses per vies polítiques pacífiques i democràtiques.

Mentre el referèndum inevitable no arriba, cal recuperar i mantenir la confiança i l’autoestima. Massa vegades els independentistes cauen en el desànim per no haver assolit encara l’objectiu de la República quan, en molt pocs anys, s’ha fet un pas endavant espectacular. Des del 2012 ha passat allò que mai ningú no hauria cregut que passaria: de ser un 15% d’independentistes s’ha passat a ser, almenys, un 48%. Aquest salt en només cinc anys és, sense cap mena de dubte, un èxit polític indiscutible. Qualsevol observador que analitzi el que ha passat a Catalunya reconeixerà el canvi polític que s’ha produït, i per això costa d’entendre que hi hagi qui no dona valor a la molta feina que ja s’ha fet i només es lamenta d’allò que encara no s’ha aconseguit. Si en poc temps l’independentisme ha passat de ser el 15% a ser el 48%, ¿algú pot afirmar que si es fan les coses bé, amb polítiques i amb propostes per al conjunt de la societat, no se superarà el 50%? Hi ha coses que semblen impossibles fins que passen.

Etiquetes