Els ciutadans s'ho miren cada cop de més lluny

MadridEls voltants del Congrés semblen un decorat de cinema: de tant en tant hi passa algun figurant per simular normalitat, però tot es veu massa endreçat, teledirigit. Per l'hora que és, hi hauria d'haver riuades de gent atrafegada, en plena hora de la canya amb pintxo de truita de mig matí. Però la riuada la talla un cordó policial que, a cada sessió que hi ha, s'instal·la més i més lluny del Congrés. Una bona metàfora de la creixent distància entre els diputats i la ciutadania.

Al carrer del Marqués de Cubas, just al mateix lloc on va rebre un tret de trabuc mortal el general Prim després de propiciar el primer exili dels Borbons, m'atura un policia nacional: "Només veïns i treballadors del barri". Li ensenyo l'acreditació: "Sóc periodista, vaig cap al Congrés". Rebufa contrariat perquè no entro en cap de les dues categories, però sense gaire convicció em deixa passar.

A punt d'arribar a l'edifici de la cambra baixa, em creuo en sentit contrari amb un vianant (deu ser veí o bé treballa al barri), que exclama iradament: "Diputats, pocavergonyes!" Primer penso que m'ha confós amb algun il·lustre servidor del poble, però de seguida descobreixo el motiu de l'exabrupte. El vianant acaba de topar-se amb Rosa Díez. Ella no fa cara d'haver-ho encaixat bé, perquè ja és trist estar tot el dia fent bandera de la lluita contra la corrupció i haver d'empassar-se aquests mocs a l'hora del pintxo.

Dins l'hemicicle, Rajoy exposa les "propostes del govern per millorar la transparència i lluitar contra la corrupció". La bancada socialista atén l'allau de mesures sense pràcticament ni aixecar els ulls de la tauleta de l'escó, amb resignació. Només de tant en tant una remor de desaprovació s'enfila per les parets de l'hemicicle, però queda ràpidament apagada pels entusiastes aplaudiments dels del PP.

Quan Rajoy exposa la segona de les mesures en favor de la transparència ("Dipositarem els comptes anuals del partit en un registre públic"), a la tribuna de premsa un conegut contertulià de tendència socialista exclama: "¿A Suïssa, els dipositareu?" Rajoy fa veure que no sent res. Altres periodistes es giren cap a l'espontani, alguns rient, els altres amb cara de pomes agres. La distribució d'escons de dretes i d'esquerres té la seva translació directa a la tribuna de premsa.

Al migdia, els diputats surten en tropell a temps d'anar a fer l'aperitiu en algun bar de la zona, poblats només d'alguns veïns i treballadors del barri. En sortir de l'hemicicle, els representants de la majoria ensopeguen amb el cap de gabinet de Rajoy, a qui dediquen grans elogis pel seu discurs: "Ha dit tot el que havia de dir i molt ben dit", diu un d'ells. Ell entoma els exalçaments amb una discreta inclinació de cap i un somriure de tràmit. Es nota que no és el primer que rep ni serà l'últim.

El Congrés va ser, doncs, l'escenari d'una obra de teatre molt poc innovadora. L'única diferència, enguany, és que al carrer no hi hagut ni protestes, i si n'hi ha hagut eren massa lluny per sentir-les. Només es veien voreres sense ciutadans, esquitxades ara i adés per veïns i treballadors del barri.