MUNDIAL RÚSSIA 2018

Futbol al país dels soviets: vodka, diplomàcia i comunisme

La lluita contra l’alcoholisme va popularitzar un esport que Lenin va saber fer servir al seu favor, abans de perdre el rumb amb la caiguda de l’URSS

El futbol va arribar a l’Imperi Rus a l’últim terç del segle XIX, sobretot gràcies a la colònia britànica i alemanya establerta al país. Sant Petersburg es va convertir en el bressol del futbol rus: diplomàtics i emprenedors van fundar els primers clubs esportius, exclusius i vedats als autòctons. El procés d’industrialització que pretenia homologar Rússia amb les grans potències va afavorir l’arribada d’inversors i treballadors qualificats de sectors com el tèxtil, atrets per les oportunitats que oferia un país en plena expansió.

Entre d’altres, hi havia Henry i Clement Charnock, dos germans de Lancashire apassionats del Blackburn Rovers. Ells van ser els responsables d’introduir el futbol a Moscou gràcies a un motiu sui generis : l’absentisme laboral. En aquells anys, els treballadors només comptaven amb un dia festiu que dedicaven a consumir vodka desmesuradament. Per evitar les absències dels dilluns els Charnock van fomentar la pràctica del futbol. De retruc es pretenia garantir la pau social i allunyar els obrers de l’activisme polític.

Així va ser com el futbol es va estendre a les classes populars, fet que no agradava a unes autoritats tsaristes que temien que servís per encobrir activitats subversives. Tampoc les organitzacions polítiques ho veien amb bons ulls. Per a ells el futbol era una distracció que evitava que els obrers militessin políticament. En aquell període, en què els jugadors compaginaven la pràctica del futbol amb la de l’hoquei sobre gel a l’hivern, el gran dominador va ser el Morozovtsy, un conjunt conegut com la tempesta de Moscou que va guanyar cinc lligues moscovites consecutives.

Un debut amarg

El 1912 es va crear a corre-cuita la Unió Russa de Futbol (RFS) per participar en els Jocs Olímpics d’Estocolm. Però el debut internacional va ser amarg. Després de perdre amb Finlàndia va caure humiliada davant Alemanya per 16-0. Aquella primera experiència va afavorir l’extensió del futbol al país. Calia millorar el nivell de joc, i per això es va organitzar el primer campionat de lliga nacional. L’esclat de la Gran Guerra va afectar de ple el futbol. Les autoritats van promoure l’educació física mitjançant la creació de comitès militars.

L’objectiu era “generar una actitud cívica que produís homes combatents aptes físicament i moralment”. Però el triomf de la Revolució d’Octubre el 1917 va comportar un nou canvi d’escenari. Els revolucionaris es malfiaven d’aquell esport competitiu burgès allunyat de l’amateurisme i els ideals socialistes. Lenin, en canvi, apassionat jugador d’escacs, va veure la necessitat de difondre l’esport arreu del país. Paradoxalment, l’esclat de la guerra civil russa afavoriria la seva promoció a través del Vsevobuch (programa d’entrenament obligatori dirigit pel Comissariat Popular d’Afers Militars).

Però la victòria de l’Exèrcit Roig va comportar l’aïllament de la Rússia revolucionària. Va ser llavors quan les autoritats van utilitzar el futbol com a eina diplomàtica per trencar l’aïllament, amb partits de la selecció per establir contactes amb estats com Turquia o Suècia, malgrat el risc d’una sanció atès que la FIFA prohibia jugar contra un equip no afiliat, com era la selecció soviètica. Als anys trenta el futbol va convertir-se en un esport de masses a l’URSS.

Els dirigents soviètics es van adonar del seu ascendent entre la població. Tot i els recels d’alguns, que el percebien com “un espectacle irracional i incontrolable que suscitava emocions i acabava sovint en violència”, el futbol va acabar exercint de cohesionador social de l’heterogeni mosaic ètnic i cultural de l’URSS. Fins i tot la CIA destacava com el futbol era l’únic esport que interessava de veritat a la població, motiu pel qual era utilitzat per fomentar l’esperit col·lectiu per damunt de les disciplines individuals.

L’hora de competir

Malgrat el desinterès de Stalin per l’esport, des dels cercles de poder es va promoure amb finalitats polítiques. Enrere quedaven els temps en què els jugadors soviètics no podien competir contra equips capitalistes. A partir d’aleshores, en el context de la Guerra Freda, calia demostrar la supremacia de la Unió Soviètica, i el futbol no va quedar al marge. L’URSS va abandonar el boicot olímpic per demostrar al món l’eficiència del socialisme.

Els èxits van ser explotats per la propaganda. En paral·lel, les competicions van acabar monopolitzades per aquells conjunts que comptaven amb el favor de les autoritats, com el Dinamo (l’equip de la policia) i el CSKA (vinculat a l’exèrcit). L’ outsider per excel·lència era l’Spartak de Moscou dels germans Starostin, que malgrat comptar amb les simpaties de bona part de la nomenklatura s’associava amb la dissidència.

Després de la Segona Guerra Mundial el CSKA, gràcies al paper triomfal de l’exèrcit al conflicte, va tenir un gran seguiment. L’equip dels tinents, com era conegut, va guanyar per primer cop la lliga el 1946. Tot es va capgirar arran del fracàs de la selecció, amb majoria de jugadors del club, als Jocs d’Hèlsinki del 1952, on, en plenes desavinences entre Tito i Stalin, l’URSS va caure a vuitens de final precisament contra Iugoslàvia. Les conseqüències no trigarien a arribar: l’equip dels militars es va dissoldre per “haver perjudicat greument la imatge de l’URSS”. Allò va ser un punt d’inflexió. No es podia tornar a fer el ridícul.

L’any 1960 la selecció soviètica guanyava l’Eurocopa celebrada a França després de revenjar-se dels iugoslaus a la final. Però a partir de llavors altres disciplines, com la gimnàstica o el bàsquet, van acaparar l’atenció de les autoritats. El futbol va caure en l’ostracisme, a recer de la retirada de la seva figura de referència, el porter del Dinamo de Moscou Lev Iaixin, l’Aranya Negra. La travessa del desert va continuar fins a l’eclosió del davanter ucraïnès Oleg Blokhín -Pilota d’Or el 1975-, que va permetre al futbol soviètic recuperar la seva rellevància.

La dècada següent, en plena reformulació de l’estat via la perestroika, va emergir una nova generació de futbolistes, com el porter Dassàiev, els migcampistes Yaremchuk i Zavarov i el davanter Belanov, que van conformar el bloc que el 1988 va disputar la final de l’Eurocopa contra Holanda, que va perdre contra Van Basten, Rijkaard i companyia. Durant el torneig, l’equip entrenat per Lobanovsky va enamorar amb el seu joc disciplinat. El 1991, el somni de la Revolució d’Octubre s’esvaïa definitivament. Igual que el país, el futbol es va descompondre. Fugida de jugadors, escàndols, corrupció, interessos econòmics, oligarques... En un no res la Unió Soviètica va desaparèixer amb una enorme celeritat davant la incredulitat general. Ningú se’n sabia avenir. El futbol soviètic ja era història.