Marxa enrere

La proposta de nova llei que ha de regular els avortaments a Espanya estableix sense cap dissimul la prioritat de la vida del nasciturus per damunt de la vida de la dona que l'ha engendrat. No debades, la Ley de Protección de la Vida del Concebido y los Derechos de la Embarazada eradica tot rastre de referència a la interrupció de l'embaràs en el seu títol, i limita tant aquesta possibilitat legal que ens retorna a un vell panorama conegut: el de l'avortament en la clandestinitat, una opció mancada de mesures sanitàries bàsiques i plena de riscos per a la salut de les dones; i el del viatge a Londres, només apte per a economies ben dotades. Novament els doblers, més que la legitimitat dels fets, determinaran el dret d'algunes persones a dur la vida que volen dur: la seva llibertat.

Per més que parli de derechos de la embarazada, i per més que el ministre Gallardón es referís a aquesta nova norma com "una aposta per la llibertat de les dones", pletòric de cinisme, el text decreta una marxa enrere en l'autonomia de les dones per decidir sobre la seva pròpia vida i sobre el seu propi cos. La maniobra és perversa, perquè alhora que relega la dona a la condició de mer receptacle, mancat de tota capacitat decisòria des de l'instant mateix que l'òvul esdevé embrió, adopta la imatge d'un Estat paternalista que ha de prendre partit pels més febles. És a dir, els nadons. I a mi ja em sembla bé que l'Estat vetlli pels més febles. Que protegeixi els nadons com ha de fer també amb els majors, els discapacitats i tants altres col·lectius vulnerables, incloent-hi les dones, clar.

El problema és que aquesta llei no protegeix cap ciutadà, ni tan sols els futurs: protegeix una idea, la de la Creació, davant de la qual ningú no ha de poder interferir. Protegeix la noció del lliure albir, que és l'únic que ha de guiar els designis de les criatures que han estat creades, i les preserva de les pèrfides mans de les seves mares, que com alguns personatges bíblics semblen disposades a sacrificar els seus propis fills egoistament. La llei conté un caire de condemna per a la dona que em put a culpa divina, lligada a la frivolitat amb què s'ha produït la fecundació i la mateixa amb què se suposa que es pren la decisió d'avortar, i tot plegat em resulta molt indigest a aquestes alçades de la pel·lícula. Sembla mentida haver de tornar a la pedagogia de base, en un Estat que es declara laic i que tanmateix legisla amb el credo a la mà, per convertir en delicte allò que per alguns -i molt legítimament- és considerat pecat.

Fóra bo començar a aplicar una terminologia més afinada per veure el cas amb l'asèpsia que li pertoca -la mateixa que hauríem d'esperar dels nostres legisladors. El nasciturus no és cap nadó, sinó una entelèquia per a la qual tenim vocables adients en la nostra llengua: primer embrió, després fetus. En un supòsit d'avortament no existeix cap nadó -cap infant amb galtones rosades i somriure amb dues dents, cap maneta de fill que s'aferri a la vida i demani des de l'úter que el deixin viure-, per més que les campanyes antiavortistes abusin d'aquesta mena d'imatges per donar solidesa a les seves tesis. El que hi ha és un embrió fecundat, i la distància que el separa d'esdevenir persona, més que nou mesos de gestació, és la decisió de continuar endavant amb l'embaràs, una decisió que implicarà plenament la salut i la vida de la dona embarassada, i que ha de poder ser presa lliurement, sense cap pressió ni ingerència en un sentit ni en un altre.

Equiparar un embrió amb un infant des del marc legal és una perversió i un retrocés gravíssim, que posa en risc bona part dels avanços científics que s'han desenvolupat en el darrer segle. Em demano quant trigarà aquest Estat paternalista a qüestionar la legitimitat de la reproducció assistida, basada en processos que atorguen a la ciència el control de la fecundació humana, i gràcies a la qual una elevada porció de la nostra societat aconsegueix fer realitat les seves aspiracions de maternitat i paternitat. De fet, el Govern de l'Estat ja ha anunciat retallades en la cobertura de la sanitat pública que, justament, afectaran els tractaments reproductius per a mares solteres o lesbianes: exerciten així el seu poder discriminatori de tot allò que no encaixa en el model de família reglamentari. Em sorprendria que les mesures acabin aquí, tenint en compte que els bancs d'esperma o d'ovòcits donats i els bancs d'embrions congelats concentren més nascituri per mil·límetre quadrat dels que Gallardón i la colla de bisbes que l'acompanyen estan disposats a deixar desemparats. Donau-los temps: prometen més avanços com aquests, i estan satisfets de poder-los aplicar. Sempre marxa enrere, és clar.