A l'ombra dels ametllers en flor (i clic)

No hi ha amic de Facebook que no hagi retratat en les darreres setmanes qualque branca florida d'ametller. La novella flor desplega la seva faldilla dansaire d'un blanc impol·lut, i obre el seu cor granat, amb pistil groguenc. És el tòpic de tòpics: l'han cantat escriptors i paisatgistes que, embriagats per la llum i les flaires d'aquella Mallorca -"el paradís si el pots suportar", que deia Gertrude Stein-, no podien reprimir-se de versar d'aquesta efímera explosió de blancor en l'eixut brancam dels ametllers hivernals. A Mallorca no hi neva amb puntualitat, però cada any el camp es vesteix amb delicades brumes blanques i rosades. La flor d'ametller és símbol d'enlluernament epidèrmic, enaltida pels poetes i esdevinguda icona d'una estètica estantissa que l'associa amb obres mancades de víscera, veritat i paisatge interior: la mateixa que satiritzava Llorenç Villalonga a Mort de dama amb el personatge d'Aina Cohen, perfil esmolat de Maria Antònia Salvà.

Però no hi ha debat estètic capaç d'esflorar la delícia de la flor d'ametller, centre de les mirades dels mallorquins quan tomba l'any. Qui xerra de desestacionalització també sol referir-se a l' almond tree in blossom com un espectacle efímer que escampa la màgia pel nostre territori, un punt a favor de visitar-nos a l'hivern. Record la fal·lera amb què cercava la primera flor d'ametller, en el trajecte a l'aeroport per retornar a Barcelona després de Nadal, durant els anys d'universitat. Part del meu lligam magnètic amb sa roqueta era la necessitat d'assistir a l'espectacle dels ametllers en flor, i acceptaria que per això em titllàssiu de cursi si no fos pel que deia abans: Facebookva ple d'aquestes fotos. Tots en som captius.

La cosa em fa pensar que com a tòpic, cal entendre'l en el sentit més essencial: el de lloc comú, element configurador i identitari entorn del qual ens arremolinam com a comunitat. Talment la celebració de Sant Antoni, o les panades de Setmana Santa: formen part del nostre croquis identitari, per bé que ens hi aproximem sense atendre les primigènies qualitats amb què varen adquirir significació cultural. La transgressió experimentada a través del dimoni i les gloses, prèvia a la celebració del triomf de la fe, devia tenir en els seus orígens una funcionalitat de gestió de la comunitat com a xotets de cordeta, als quals es permetia fer a walk on the wild side abans de ser reconduïts a la contenció cristiana: tot plegat, ben lluny de la funció de la festa que té a dia d'avui. Talment els excessos del carnestoltes abans del recolliment quaresmal. Les panades complien una funció ben definida en la planificació agroalimentària de la població, sempre lligada al sacrifici de l'anyell pasqual. I les matances, procés de gestió dels recursos alimentaris que permetia a les famílies la garantia de subsistència.

Aquests elements han perdut el seu significat primigeni en el món actual, inundat de nous procediments, recursos i vies de relació social, però es mantenen com a llocs comuns per a l'expressió col·lectiva. Són llocs de trobada, espais per compartir que, com a signes identitaris, ens permeten autoafirmar-nos. D'això en parla, amb encert genial, l' Acorar de Toni Gomila. Ens col·locam entorn de la taula de matances, o de panades, i compartim, perpetuam, la tradició, encara que desvirtuant-la, adaptant-la a noves funcionalitats. Així ens reunim també entorn de fotos de flors, de panades, d'enfilalls de botifarrons o de retrats amb dimonis, a les xarxes socials. Les fotos són acurades i ben tractades, perquè passam els símbols primitius pel sedàs dels nous imperatius, i és sabut que aquesta és l'era de la imatge Instagram. El que no solem fer entre clic i clic és demanar-nos què fan tantes flors a les branques, ni si han estat primerenques, ni si convé. Ni quin futur tindran aquests camps d'ametllers abandonats, ni fins quan gaudirem d'un efímer espectacle que va lligat a l'esforçat conreu de l'ametllerar, la seva comercialització, l'agressivitat d'un mercat que no reconeix els valors organolèptics dels nostres fruits en relació amb altres varietats més barates. "Flor de gener no omple el paner", diu un refrany que coneixem i usam, segur, però en altres contextos.

Ja sé que no tenim temps de fer-ho, que entre piulades i whatsapps no podem ni aixecar el cap de l'smartphone. Però ja que ho feim de tant en tant per dir orgullosos que som d'aquí -ho deim amb la flor, amb la panada, amb el dimoni i amb les mil i una lloes al nostre flemàtic tanmateix - valdria la pena que entre clic i clic ho raonem. Si aquest paisatge ens configura, l'hauríem de defensar. I si aquesta cultura ens identifica, no la reduïm al tòpic superflu, perquè no ho és.