El plaer de llegir

Quan era adolescent pensava que el més gran plaer de la meva vida seria escriure. En aquell moment sentia que totes les imatges em cabien a les mans, i que era capaç de donar forma als pensaments com si fossin d'argila. Em volava la imaginació com un estol d'estornells, construint figures. Tot estava per fer, i tot era possible. Però ben aviat, a còpia de gerres bonyarrudes, vaig descobrir que el plaer de la meva vida seria la lectura. O com a mínim un d'ells.

A llegir he dedicat incomptables matins, tardes i nits, i en molts d'aquests moments (dir en tots, seria ben exagerat) m'he pogut sentir feliç: gratificada amb el regal de la imaginació, amb el privilegi de ser jo mateixa un d'aquells estornells que vola per un món nou. I d'adquirir referents. No sabria dir quantes ciutats he trepitjat amb la paraula, ni quants personatges he estat i he pogut conèixer des de ben endins, com si fossin meus.

Llegir m'ha regalat vides noves de trinca, que no acaben en el llibre sinó que viuen en mi. I tot això em ve al cap aquests dies, amb la crònica de l'ingrés de Carme Riera a la Real Acadèmia de la Llengua, i espipello comentaris sobre qui (no) l'acompanyà a Madrid, i assisteixo avergonyida a valoracions sobre el vestuari triat -algú dubta que no haurien existit, si fos un escriptor? I retorno al seu darrer llibre, Temps d'innocència , i viatjo amb ella a la faldilla de la senyora-àvia, l'àvia Caterina, "probablement la persona més important de la meva infantesa". I escolt les seves contarelles, que ja són meves. "El que m'explicava era la seva vida", escriu. I penso la sort que tinc de poder-la llegir.