Acceleració europea

Escolta aquí l'article de Carme Colomina

PRECEDENTS. Comença la reobertura gradual de fronteres entre països europeus. Anirà pas a pas, durant tot el mes de juny, de manera més desorganitzada del que voldria la Comissió Europea, com ja ho va ser el tancament immediat amb l’arribada de la pandèmia en territori comunitari. La descoordinació és una amenaça permanent a la Unió Europea. El febrer va ser un campi qui pugui; el març, un espectacle lamentable d’inacció i bloqueig polític entre estats membres. La idea de l’Europa somnàmbula que s’encaminava cap al desastre -com ja l’havia retratat The Economist durant la crisi econòmica, l’any 2013- tornava als titulars d’alguns diaris europeus.

Però el coronavirus és una crisi accelerada. Per la velocitat de contagi i propagació global; per la intensitat dels efectes econòmics i socials del tancament; pel grau de desacomplexament amb què han irromput les ambicions xineses, i la profunditat del trencament intern que amaga l’estratègia de replegament dels Estats Units de Donald Trump. La pandèmia ha accelerat la potència del món virtual i les vulnerabilitats del món polític.

Enmig d’aquesta emergència desbocada, amb la necessitat de cooperació multilateral per trobar respostes mèdiques i la constatació que si l’economia italiana o espanyola s’ensorraven arrossegarien en la caiguda bona part de la indústria alemanya -com li van fer arribar els representants patronals a la cancellera Angela Merkel-, la Unió Europea ha demostrat haver après dels errors comesos durant la llarga crisi financera que arrenca el 2008.

RESPOSTA. Ursula von der Leyen ha posat sobre la taula un pla de recuperació de 750.000 milions d’euros i l’emissió de deute europeu. El BCE s’hi suma amb un bilió d’euros més. La coordinació entre Alemanya, França i la Comissió Europea, la inclusió d’Itàlia, Espanya i els Països Baixos en el desllorigador, i el fet d’haver-se deslliurat del permanent fre britànic, capgiren el panorama europeu. És un pla per anar més enllà. Una resposta comuna a una crisi global. La recerca d’un antídot econòmic per a una recessió que es preveu llarga i dolorosa. Però, sobretot, és una escletxa política, per a molts històrica. És irònic que un salt endavant en la integració política europea com aquest s’hagi hagut de negociar des de la distància física.

Res està aprovat, encara. Cal veure com avança la negociació amb els països més reticents del nord. Però, de moment, Von der Leyen en surt reforçada, amb el suport de Merkel. Es restaura el paper de la Comissió com a facilitadora d’iniciatives amb visió europea, més enllà dels interessos particulars dels estats membres.

DESAFIAMENT. La veritable “amenaça existencial” per a la Unió Europea és que la recuperació, una vegada més, sigui desigual, que augmenti les diferències entre països i entre ciutadans. Ho reconeixia fa poc el comissari d’Economia, l’italià Paolo Gentiloni.

La paràlisi del covid s’ha acabat traduint en una acceleració europea. Però no amaga, ni reverteix encara, cap de les fractures acumulades: les asimetries que han fet a uns més vulnerables al coronavirus que a d’altres; la capacitat financera d’uns governs per parar el cop i la volatilitat amb què creixen les xifres d’atur d’alguns països respecte a altres socis comunitaris; les divisions polítiques internes i la instrumentalització de les mesures d’emergència; les restriccions de drets, o les frustracions acumulades que reapareixen amb la represa de les protestes al carrer.

La UE ha identificat el problema i ha posat un primer programa de rescat sobre la taula. Aquest cop no es pot permetre tornar a fracassar.