31/12/2011

'Annus horribilis' per a la UE

3 min
Ningú s'esperava la reacció de Cameron el 9 de desembre.

Aquest ha estat l'any en què la crisi de l'eurozona ha tocat el moll de l'os. S'ha fet profunda. S'ha estès pels estats membres, i les cures d'austeritat i retallada del dèficit han estat, fins ara, incapaces de plantar cara a l'endeutament i la recessió. El 2011 ha estat l'any que definirà el nou espai d'aquesta UE empetitida en el panorama global. Una Unió desapareguda davant el desafiament polític més gran que ha esclatat a les seves fronteres des de la guerra dels Balcans. Europa ha estat la gran absent de les revoltes àrabs.

La crisi ha demostrat que la vella Unió Europea s'havia convertit en una entelèquia poc eficaç, sense lideratges clars i amb una divisió estranya de poders, fruit de les circumstàncies, la por i els equilibris polítics. La nova UE que es dibuixa en tancar aquest 2011 apunta a canvis importants, però incerts.

Una Unió d'estats

La crisi ha fet caure governs que han estat reemplaçats per executius tècnics que no han estat escollits democràticament. Els europeus -castigats per l'atur, les retallades i la incertesa per seu futur- s'allunyen del projecte europeu i dels seus líders.

Aquest ha estat un any de cimeres dramàtiques amb solucions insuficients. De conclusions que els mateixos caps d'estat i de govern que les firmaven han estat incapaços d'explicar o, fins i tot, de complir. I ara, mentre s'escriu un nou Tractat per als països de la moneda única, que endurirà condicions i sacrificis per seguir en un club d'escollits on fa temps que no hi ha demandes d'incorporació, els Vint-i-set intenten que les destrosses polítiques de l'última cimera europea no acabin trencant la Unió tal com s'ha construït durant dècades. La nova Europa es transforma sota el lideratge d'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, i malgrat l'amenaça del Regne Unit de desentendre's dels nous compromisos. Es vol salvar l'euro amb un acord entre governs, i les institucions de Brussel·les hauran de trobar el seu lloc en el camí que marca l'eix Berlín-París.

L'euro o el 'deuro'

La resposta final a la crisi del deute sobirà ha estat "més Europa", més coordinació fiscal, més capacitat de control i sanció per part de les institucions europees. Alemanya, finalment, ha pres el lideratge de la Unió i ho ha fet per imposar el seu model a tota la zona euro. Però la recepta made in Germany d'austeritat i rigor ha estat incapaç d'explicar fins ara com es recuperarà el creixement que necessiten totes les economies, especialment les més endeutades per fer front als crèdits que estan assumint en aquests moments.

L'euro que surti d'aquesta crisi serà un euro fort perquè els seus països estaran fortament compromesos amb l'estabilitat de la moneda. Però, ¿què passarà amb les economies de l'eurozona que no puguin o no vulguin assumir uns compromisos tan dràstics? Al nord d'Europa ja diuen que si l'euro sobreviu serà per convertir-se en una nova moneda. Un euro d'inspiració, factura i control 100% alemany, el deuro . Encara s'ha de veure.

Una Europa global

El paper de la Unió Europea a les institucions globals ha quedat desplaçat. Els europeus han pogut salvar -potser per últim cop- la direcció del Fons Monetari Internacional, però la seva incapacitat per resoldre la crisi del deute sobirà els ha obligat a acceptar que sigui la institució financera amb seu a Washington la que posi un peu i mig a Europa per intercedir en l'ajut a les economies més amenaçades.

El G-20, que en l'última cimera, al novembre, prometia en grans cartells que la història s'estava escrivint a Canes, encara està molt lluny de convertir-se en el gran govern econòmic global. Un govern que, a més, tampoc rendiria comptes. La crisi grega va eclipsar la trobada de Canes, més enllà de deixar clar el desconcert i l'enuig de la Xina i dels Estats Units amb la vella Europa.

A l'ONU va ser la guerra líbia la que va servir en safata una nova oportunitat a la Unió Europea per dividir-se i actuar per separat, amb els britànics i els francesos votant a favor d'una intervenció davant l'abstenció alemanya. La crisi i el desconcert davant les revoltes al nord d'Àfrica han estat l'estocada final a un nou servei d'acció exterior europeu que tot just acabava de néixer.

stats