Canvi de rumb a la Unió Europea per refer-se del cop electoral

BarcelonaLa guerra oberta que hi ha aquests dies a Brussel·les entre els que defensen que Jean-Claude Juncker ha de ser el president de la Comissió Europea i els que s’hi oposen demostra com és de dramàtic pactar qualsevol canvi a la Unió Europea. Els caps d’estat i de govern saben que el missatge “anti-Brussel·les” i “antiausteritat” que van rebre a les urnes el 25 de maig els obliga a un cop de timó si no volen seguir perdent vots. Però, en aquesta Unió de guanyadors i perdedors, no tots estan d’acord en quina és la millor resposta possible.

El president francès, François Hollande, ha intentat amagar el seu desastre electoral repartint responsabilitats i insistint que la UE s’ha de “reorientar”. El primer ministre britànic, David Cameron, repeteix aquests dies que la Unió s’ha de limitar a actuar “allà on sigui necessària” i començar a repatriar competències cap als governs nacionals. Tots dos són avui dos líders debilitats. Els caps de la segona i la tercera economia europees, vençuts per la dreta més radical i euroescèptica.

La cimera de caps d’estat i de govern dels Vint-i-vuit que hi va haver a Brussel·les després de les eleccions del maig va acabar en desastre. Sense acord sobre Juncker i barallats sobre qui determinarà l’agenda de la Comissió els pròxims anys.

No hi haurà un trencament radical. Però el politòleg alemany Thomas Klau està convençut que es prepara “un canvi de retòrica, un canvi d’intensitat i un canvi de polítiques”. De moment, només podem intuir encara tímidament quins són els moviments més urgents que s’han començat a assajar.

Renovació política

Tota la cúpula del poder comunitari està a punt de canviar

“Si hi posen personalitats fortes serà un bon símptoma”, confia el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona Cesáreo Rodríguez-Aguilera. L’elecció de Jean-Claude Juncker va més enllà d’una picabaralla de noms. El luxemburguès té alguns enemics entre els seus antics socis al Consell Europeu. El Regne Unit, Suècia, els Països Baixos o Hongria desconfien de posar l’executiu de Brussel·les en mans d’un “federalista” declarat, partidari d’integrar encara més la Unió, i avesat a dir el que pensa. Cameron ha arribat a amenaçar que, si Juncker és el president de la Comissió, el Regne Unit podria avançar el referèndum sobre la seva continuïtat a la UE.

A més, també caldrà trobar un substitut per a Herman van Rompuy i per a la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton. Així que l’elecció d’aquest nou triumvirat serà la primera pista de fins a quin punt els governs de la UE estan disposats a canviar les coses.

“¿Aquest serà el moment d’Itàlia a Europa?”, es preguntava aquesta setmana la premsa de Brussel·les. El primer ministre italià, Matteo Renzi, és un dels clars guanyadors d’aquestes eleccions a l’Eurocambra. “Itàlia podrà influir en les decisions europees”, deia Renzi l’endemà de guanyar-se la ratificació a les urnes. “El nostre país reuneix totes les condicions per canviar i per convidar Europa a canviar”, advertia. Renzi és el cavall guanyador d’una socialdemocràcia europea que no troba el seu discurs. Cal veure si l’italià té una alternativa.

Flexibilitat alemanya

Berlín està disposat a destensar la corda de l’austeritat

Angela Merkel ja hauria començat a canviar. “Berlín està sent molt més flexible del que la gent es pensa -assegura Thomas Klau-. Des del punt de vista alemany, la cura rigorosa d’austeritat està donant resultats i ja pot començar a fer alguna concessió”, explica aquest expert. Per “reconquerir els electors”, deia fa uns dies Merkel, “calen polítiques de competitivitat, creixement i ocupació”. Una resposta que semblava més pròpia de François Hollande que de la cancellera alemanya.

Si hi ha un exemple que, segons Klau, demostra aquesta flexibilitat de la cancellera i el canvi de retòrica alemany és l’anunci que va fer dijous el Banc Central Europeu. Mario Draghi, el president del BCE, es va treure “un altre conill del barret” (com deia el Financial Times ) per tornar a injectar diners i obrir l’aixeta del crèdit. I ho va fer malgrat els dubtes expressats pel Bundesbank. Klau està convençut que hi haurà més “senyals” d’aquest tipus. Rodríguez-Aguilera demana més: “A llarg termini s’ha de reformar el BCE perquè pugui actuar com ho fa la Reserva Federal dels Estats Units”.

Recuperar votants

Més polítiques socials per als castigats per la crisi

Segons el retrat de Mark Leonard, analista del Consell Europeu de Relacions Exteriors, “hi ha dos grups de votants que van participar clarament en les eleccions: els votants urbans dels antics nuclis industrials, que se senten amenaçats per la immigració, i els votants de zones rurals, incòmodes per les polítiques socials més liberals que aproven la majoria de partits de centredreta i centreesquerra”. La seva mobilització hauria sigut determinant en l’ascens del vot contra els partits tradicionals, però no ho explica tot. El professor Rodríguez-Aguilera també destaca el fet que “la protesta dels rics -Dinamarca, França, el Regne Unit- s’hagi escorat cap a la dreta radical, mentre que la protesta del sud d’Europa (els castigats per la crisi) s’ha escorat a l’esquerra”.

Per això Thomas Klau creu que si els Vint-i-vuit volen recuperar els votants “menys hostils” al projecte europeu hauran de comprometre’s més activament en la “lluita contra la pobresa, contra l’atur i coordinar millor els sistemes de benestar social”.

Canvis externs

Els efectes europeus dels processos escocès i català

Cal reforçar tot l’edifici. La crisi de l’euro ha fet trontollar l’arquitectura institucional de la UE i, pel professor Rodríguez-Aguilera, caldria aspirar a fer canvis profunds que ajudin a democratitzar i agilitzar les decisions que es prenen a Brussel·les. Admet, però, que aquesta seria l’etapa “més difícil” perquè provocaria un veritable “xoc entre institucions”.

També hi pot haver, en un futur pròxim, canvis polítics que podrien sacsejar la UE i que no depenen de Brussel·les, afirma Thomas Klau, que assenyala que el futur referèndum escocès o l’actual procés polític a Catalunya “són esdeveniments locals que s’escapen al control dels organismes europeus, però que sens dubte poden provocar canvis en la Unió”.