“Tot ha de canviar” -diu Matteo Renzi- en aquesta Itàlia de la gerontocràcia, a la qual vol enviar a cal drapaire. Però, de moment, les formes no. La caiguda d’un govern per una maniobra de palau. La defenestració d’un líder polític per part del seu partit. La concatenació de primers ministres que no han guanyat el càrrec a les urnes. Res és nou. Si Silvio Berlusconi s’hagués atrevit a fer el que ha fet Matteo Renzi -escriu un corresponsal alemany a Roma-“el país estaria en crisi” i hi hauria “un clam contra aquest escàndol i l’acusarien d’intentar un cop o d’utilitzar maniobres il·lícites”. El vell caiman -sentenciat, sense passaport i amb la prohibició de poder-se tornar a presentar a unes eleccions- encara movia ahir la cua per oferir “una oposició responsable”.

“Renzi seguirà sent Renzi mentre continuï fent de Renzi: i això vol dir córrer”, remarca el periodista i bloguer italià Francesco Costa. Renzi seguirà sent Renzi mentre conservi aquesta aura personal, la seva capacitat de convèncer i la credibilitat que pot portar el seu partit a una nova victòria electoral. Per això ha corregut i s’ho ha jugat tot a un cop de poder només tres mesos abans de les europees de finals de maig.

Les eleccions a l’Eurocambra acostumen a ser un vot de càstig per al govern italià. El Partit Demòcratic temia que la imatge d’un executiu paralitzat i la fragilitat política d’una complicada coalició d’esquerra i dreta acabaria passant factura i debilitant encara més l’equip d’Enrico Letta i, de retruc, el lideratge de Matteo Renzi al partit. El Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo exercint d’oposició a la cambra i al carrer, sense haver aconseguit visualitzar encara cap canvi -més enllà de la protesta i de mantenir-se al marge de l’injuriat joc polític dels onorevoli (diputats i senadors)- continua alimentant-se de la crisi de la resta de forces. Un sondeig publicat recentment els augura una entrada victoriosa al Parlament Europeu amb 18 eurodiputats (a només dos de Força Itàlia i sis per sota del PD).

El temps juga a favor

Amb la seva confiança desmesurada en ell mateix, Renzi va decidir que era l’hora d’abandonar l’alcaldia de la ciutat de Maquiavel i d’entrar a l’escena romana per provar un cop d’efecte polític que aturi aquest desgast. L’aposta és arriscada. El florentí haurà de governar amb el mateix Parlament ingovernable on ell no té escó i on la casta política habitual s’aferra al seu ritme lent i als seus privilegis. Renzi té una carta al seu favor. Ningú té pressa per convocar eleccions. El nou primer ministre vol poder demostrar que és capaç de reformar el país i li convé sotmetre’s a les urnes amb una nova llei electoral que desfaci el bloqueig dels últims anys. Angelino Alfano -l’escindit líder de Força Itàlia- necessita temps per desfer-se de l’ombra del Cavaliere i consolidar una alternativa de centredreta. Els de Mario Monti no tenen cap pressa per desaparèixer del Parlament, com els auguren les enquestes. I el temps juga en contra de Berlusconi i, per tant, a favor de tota la resta. El temps -si és que Renzi aconsegueix tenir-ne prou- també dirà si el seu és un canvi real o la transformació lampedusiana del gattopardo.