Deslleialtats europees

DRETS. Setanta anys després de la firma de la Declaració Universal dels Drets Humans, probablement avui la Unió Europea seria incapaç de comprometre’s en bloc amb aquells ideals. Només cal veure què va passar el 10 de desembre -el dia de l’aniversari d’aquella firma- a la cerimònia del Pacte Mundial de la Migració, que es feia a Marràqueix.

Set països de la UE es negaven a subscriure un compromís no vinculant per coordinar els estats en la gestió dels moviments de població. Un acord, firmat per 160 països, que diu explícitament que els governs seguiran retenint la sobirania en immigració. Àustria, Hongria, la República Txeca, Bulgària, Polònia, Eslovàquia i Letònia s’hi van oposar. A Itàlia, Alemanya, els Països Baixos, Croàcia i Estònia hi va haver discussions polítiques internes, i a Bèlgica una crisi de govern va fer perillar la continuïtat del primer ministre, Charles Michel, abandonat pels nacionalistes flamencs, l’ala més dura de l’executiu, que ha optat per escorar-se encara més a la dreta en la disputa pels vots xenòfobs del Vlaams Belang.

MULTILATERALISME. El fracàs de Marràqueix va ser un anunci global, a pàgina sencera, de la fragmentació que viu la Unió Europea. Les Nacions Unides i els drets dels migrants van ser només les víctimes d’un trencament de fons. Els drets dels refugiats i migrants com a ostatges d’un fracàs polític. La renúncia vehement a una declaració d’intencions només es justifica si darrere hi ha una estratègia volguda de desafiament.

Per això el líder hongarès, Viktor Orbán, posava en qüestió, fins i tot, que la UE estigués autoritzada a negociar en nom dels Vint-i-vuit. Perquè el problema de fons que realment divideix la UE va molt més enllà de la gestió de la migració. És un cop a la credibilitat de la Unió, que fins a mitjans d’any havia defensat sempre una única posició en les negociacions a l’ONU. Un descrèdit per a la política exterior comuna. El que està en joc és el multilateralisme: “El dret a intentar trobar solucions internacionalment per a problemes que són globals”, com va dir la cancellera Merkel.

Però aquesta és una Unió deslleial. Deslleial entre estats membres i amb els principis de la UE.

Divendres, a Brussel·les, es va reproduir el fracàs, aquest cop eclipsat pel desastre del Brexit: els Vint-i-set tornaven a frenar els intents de la Comissió Europea de reformar el dret d’asil. “El gran problema és la hipocresia”, es lamentava Jean-Claude Juncker (l’home que aquest cap de setmana s’ha fet viral a les xarxes per escabellar grollerament una funcionària europea a l’arribada al Consell Europeu). Pobra Europa, sotmesa a tanta degradació.

CONFRONTACIÓ. Tot el debat està viciat. Fa només uns mesos, abans d’un altre Consell Europeu sobre immigració, el comissari de Política de Veïnatge de la Unió Europea, Johannes Hahn, alertava de la “situació al voltant d’Europa, on tenim 22 milions de refugiats, i en qualsevol moment hi ha el risc que trobin el camí cap a Europa”. La mateixa Comissió -que ara diu que vol posar ordre per a les entrades regulades a la UE- parlava del refugi com una amenaça.

Hi ha una Europa que ja no creu en la idea de comunitat, ni en el compromís entre estats davant interessos i reptes comuns. Hi ha una Unió que renuncia a la idea de cooperació. I aquesta confrontació l’està esquerdant per dins.

El primer ministre belga, Charles Michel, advertia divendres que els països de la UE que no mostrin solidaritat en la gestió de les migracions potser no haurien de tenir un lloc a l’espai Schengen.

La UE viu un “xoc entre política i diplomàcia, entre populisme i tecnocràcia”, diu l’analista Mark Leonard, i aquesta confrontació està transformant la naturalesa de la Unió.