Després del Brexit

FERIDES. Boris Johnson va tornar a Sunderland, allà on havia començat tot. El dia del Brexit el primer ministre britànic va brindar amb una ginebra embotellada per a l’ocasió, va seure en un cotxe de Fórmula 1 dissenyat per estudiants mentre ironitzava amb la seva crisi dels 50 i es va entrevistar breument amb un directiu de la Nissan que no es va estar de fer públic un comunicat sobre la incertesa que encara existeix. Sunderland és una ciutat en una regió deprimida del nord-est d’Anglaterra que depèn massivament de la fabricació de cotxes Nissan per exportar-los a Europa però que, la nit de Sant Joan del 2016, va donar la primera victòria aclaparadora als partidaris d’abandonar la UE. Sunderland és el símbol de les desigualtats geogràfiques i les contradiccions polítiques d’un procés carregat de ferides internes al Regne Unit i cicatrius profundes a la Unió Europea. Arriada la bandera i consumat l’escenari inèdit de la sortida del segon país econòmicament i demogràficament més gran de la UE, el futur immediat d’una relació complicada torna a estar pendent de negociació. D’una encara més complicada.

La ressaca britànica és amargant: per als que celebraven l’inici d’una nova era que no es materialitza l’endemà, per als aclaparats que durant mesos van arribar a somiar en la reversibilitat d’un vot divisiu, per als britànics que senten que els han robat una part de la seva identitat i els europeus que viuen en un Regne Unit que els ha fet sentir menys benvinguts.

SÍMPTOMA. És l’amargor amb què escriu Ian McEwan a The Guardian, com dissecciona mentides, abusos retòrics, contradiccions i pèrdues. “Brussel·les no va insistir mai que oblidéssim les ciutats postindustrials dels Midlands i del nord [d’Anglaterra], o que exigíssim congelacions salaris o permetéssim pagaments multimilionaris als consellers delegats d’empreses que fracassen, o que preferíssim el valor dels accionistes per sobre del bé social...”, es lamenta. Però Brussel·les és part del Brexit. Ho és en la mesura que bona part dels arguments, les pors i els interessos que van alimentar la voluntat d’abandonar la Unió també formen part de la realitat comunitària.

El Brexit ha estat sempre el símptoma d’una crisi política portat a l’extrem. És la conseqüència directa de la irresponsabilitat frívola d’una classe política guiada per càlculs electorals i lluites internes de partit, de la utilització tramposa de greuges, de l’adjudicació arbitrària de culpabilitats. El Brexit és símptoma d’un malestar que no és únicament britànic. Les desigualtats tenen traducció electoral.

RAONS. El cost de les divisions generacionals, geogràfiques i d’oportunitats també se sent al continent. Les economies alemanya, francesa i italiana van al ralentí en una Unió Europea que no s’ha acabat de recuperar mai del tot de la crisi.

Emmanuel Macron deia aquests dies que el Brexit “és un senyal d’alarma històric” però, de seguida, s’afanyava a buscar ràpidament culpables externs -tal com han fet els partidaris del Leave- i carregava contra les “mentides” que amenacen les “nostres democràcies”. Amb l’adeu britànic, la Unió Europea perd un 13% de la seva població i un 14% del seu PIB. Però el principal repte comunitari del Brexit no és econòmic. És polític. La UE també es transformarà a partir d’ara. Sense els britànics, els Vint-i-set continuaran tan dividits com sempre, sobre l’ampliació, el salari mínim, la unió bancària o la fiscalitat. El xoc entre l’Europa de la integració política i la del mercat únic seguirà tant o més viu. L’amenaça democràtica ve, precisament, de l’error de diagnòstic. De no voler veure que el repte és social, tant al Regne Unit com a la Unió Europea.