Discriminacions europees

UNIFORMITAT. Fa anys, durant una visita al Parlament Europeu d’Estrasburg amb un col·lega periodista que hi anava per primera vegada, asseguts a la tribuna de premsa sobre l’enorme hemicicle, el meu company va exclamar: és tot monocolor. I no es referia a l’etern blau comunitari ni als vestits foscos dels que ocupaven els escons. Estava convençut que la representació política d’una Europa cada cop més complexa havia de ser menys “pàl·lida”, com en va dir ell. I és que entre els 751 eurodiputats de la cambra n’hi ha menys d’un 20% que no siguin caucàsics, la meitat dels quals són britànics.

Brussel·les és una ciutat cosmopolita amb més d’un milió d’habitants, la meitat dels quals han nascut fora de Bèlgica. I, tot i així, la presència de minories ètniques a les institucions europees és anecdòtica, i entre els càrrecs de responsabilitat no arriba al 2%. Quan els britànics marxin de la UE, el món polític europeu encara s’allunyarà més de la realitat social que hi ha fora de la bombolla comunitària.

La Gran Bretanya recopila, des de fa temps, dades sobre l’etnicitat en camps com l’atenció sanitària, l’educació, el creixement de la població, la delinqüència, l’ocupació i la representació en institucions governamentals. Una diferenciació que a França, per exemple, seria impensable. Però aquestes dades ajuden a intentar equilibrar la presència social i la política, i això es veu també en la seva participació en les institucions europees. El Regne Unit que va votar contra la UE perquè volia recuperar un suposat control de la immigració sempre ha estat, en canvi, un dels advocats de les polítiques europees antidiscriminació.

“Jo no havia estat mai tan conscient del color de la meva pell com quan vaig aterrar al continent”, em va explicar una vegada l’escriptora londinenca Sylvia Arthur, que durant un temps va viure per feina a Bèlgica. “A Brussel·les -recordava Arthur- tothom em preguntava: «D’on ets?» I quan jo contestava «de Londres», em responien: «Sí, però d’on ets?»”

POLÍTICA. La Unió Europea es proclama “unida en la diversitat”, reclama igualtat d’oportunitats i legisla contra la discriminació però no s’aplica les seves pròpies lleis. És la política de les sub- representacions: de les dones, de la diversitat racial, ètnica o religiosa, de la integració de persones amb discapacitats. Però, fins ara, Brussel·les ha preferit no quantificar el problema. Com si no saber-ne l’abast real fos suficient per ignorar-lo. Les úniques quotes que la UE reconeix són les de la paritat de gènere.

Hi ha un problema greu en la cultura d’aquesta administració -reconeix una funcionària europea-, en l’exercici del poder i en el fre a les promocions. A l’interior de les institucions, algunes xarxes de dones s’han començat a organitzar informalment per exigir més igualtat d’oportunitats.

Al mes de febrer el percentatge de dones que ocupaven llocs de direcció a la Comissió Europea no superava el 36%, malgrat les promeses de Jean-Claude Juncker d’arribar al 40% abans de plegar. El Parlament Europeu no té una dona a la presidència des del 2002 i només un de cada tres escons l’ocupa una eurodiputada. Les grans famílies polítiques hauran d’escollir aviat els candidats a les pròximes eleccions europees i és probable que la fotografia de l’excepció es torni a repetir. A escala estatal, la mitjana no és millor. Al nou Parlament alemany només 218 dels 709 diputats són dones. Suècia és l’únic país que té un govern format per més dones que homes. A França hi ha paritat i Eslovènia s’hi acosta. Però Hongria, en canvi, no tenia fins ara cap dona al capdavant d’un ministeri.

La UE empal·lideix i fa empal·lidir. Els canvis de legislació encara no garanteixen el canvi de cultura política.