Dos anys de Brexit

REFERÈNDUM. Dos anys després, el Regne Unit encara no sap com serà el seu futur immediat. El Brexit és una paraula habitual més, un procés negociador, un suposat camí cap a la renacionalització d’un país que es volia emancipar de la Unió Europea però que no troba la fórmula perfecta per fer-ho. Theresa May navega entre la debilitat i la impotència, però aguanta al capdavant d’un govern dividit, en un moment tan complicat que ningú sembla voler-li arrabassar el poder ara mateix. Han sigut dos anys d’introspecció per a la societat britànica, encara dividida a parts iguals, encara fidel -la majoria- als mateixos arguments que la van portar fins aquí. Dos anys de debat britànic que han transformat la Unió Europea.

Els efectes del Brexit no es van aturar al canal de la Mànega. Ni són només conseqüència de la realitat britànica i la seva tradicional incomoditat amb la idea d’una Unió Europea que sempre es van voler fer a mida. La crisi existencial és europea. També la UE viu el seu propi procés de descomposició malgrat la consigna d’unitat dictada després de la victòria del Leaveper evitar una reacció en cadena de l’Europa més euroescèptica.

Aquell referèndum del 2016 va transformar de dalt a baix el debat sobre la sobirania a la UE. Brussel·les va despertar a una nova realitat, la dels suposats riscos de donar la veu al poble, la dels efectes del replegament nacional davant la globalització. El debat britànic sobre fronteres i immigració enverina avui tota la Unió.

INTOLERÀNCIA. El vot dels britànics a favor del Brexit “no va ser tant una resposta a la pertinença a la Unió sinó l’expressió d’una nova divisió social”, com afirma l’analista Garvan Walsh. El Brexit “va cristal·litzar identitats en construcció des de feia temps” al Regne Unit, on les “noves línies divisòries les marquen les diferències racials i l’educació, no la propietat dels mitjans de producció”, explica Walsh, director de la consultora Brexit Analytics.

La intolerància es cuina a foc lent, amb dosis de retòrica enverinada d’uns i de negacionisme dels altres. El procés va començar al Regne Unit i a la Unió Europea fa gairebé vint anys. Dues dècades de corresponsabilitat política de governs i institucions en la construcció d’una nova política que la crisi financera va ajudar a alimentar i estendre.

El líder dels tories britànics l’any 2001, William Hague, alertava ja aleshores contra una “elit metropolitana” que estava convertint la Gran Bretanya en un “país estranger”. Al continent, Àustria ja s’havia convertit en el primer país membre de la Unió Europea que forma un govern de coalició amb l’extrema dreta. D’aquella primera claudicació comunitària beu l’actual executiu austríac. Ara, però, ja no se sent assenyalat com aquell del canvi de mil·lenni. Té aliats polítics i admiradors ideològics. L’Europa defensiva ocupa la nova centralitat.

DISSENSIÓ. L’editorial del Guardian alertava aquest cap de setmana contra “els hiperpopulismes que infecten polítics i tecnòcrates”. Ho deia per personatges com Boris Johnson, el cap del Foreign Office britànic, que fa uns dies davant la por que el Regne Unit pugui acabar deixant la UE sense un acord comercial tancat, va deixar anar un gens diplomàtic “ fuck bussiness ”. Però també alertava contra la hiperpolitització de poders no electes que defensen l’ statu quo. Uns i altres es retroalimenten. Uns i altres ens han portat fins aquí. Polítiques construïdes sobre la desconfiança i la por, que aquests mateixos poders han contribuït a generar. Però nosaltres tenim dret a dissentir-ne. Com les desenes de milers de persones que s’han manifestat aquest cap de setmana a Londres per aturar el Brexit. Com tots aquells que, des del carrer o les institucions, es neguen a seguir blindant la fortalesa europea.

Etiquetes