“Vaig ser naïf”, em confessa el Tarek des de l’altra banda del telèfon. Ell, que fa tres anys es declarava orgullós d’uns joves decidits a dir prou i enderrocar l’únic règim que havien conegut, que va ser colpejat per la policia egípcia quan intentava arribar a la plaça Tahrir per unir-se a les protestes contra Hosni Mubàrak, ara creu que el seu país viu sota un “cop d’estat”. “El gran problema de la revolució ha estat sempre el consell suprem de les forces armades”, que mai han deixat de controlar el país, diu el Tarek. “La justícia, els serveis secrets, l’aparell de l’estat no han deixat de treballar mai pel retorn de l’exèrcit al poder”, per això el general Abdel Fattah al-Sissi guanyarà les eleccions presidencials del 26 i 27 de maig.

“Si algú hagués caigut en coma a l’Egipte de principis del 2011 i despertés avui pràcticament no hi veuria grans canvis”, escrivia l’analista del Cidob Eckart Woertz. “Ara, com abans, hi ha un general al poder, l’oposició ha estat declarada il·legal o està perseguida, les eleccions es cuinen amb una baixa participació però amb resultats estel·lars” en suport al règim. Fins i tot l’autocensura i el discurs únic a favor dels militars s’ha tornat a imposar als mitjans de comunicació. La Xahira Amin ho sap prou bé. Era una de les presentadores de notícies més conegudes de la televisió egípcia que, en plena revolta, va abandonar la seva feina per unir-se als manifestants de Tahrir. Avui treballa com a periodista freelance, col·labora amb la CNN i el seu programa d’entrevistes a Nile TV ha de passar cada setmana una censura prèvia abans d’emetre’s. “El meu cap em va advertir que no podia entrevistar ningú relacionat amb els Germans Musulmans ni portar cap convidat crític amb l’exèrcit”, reconeixia fa poc. “Hem tornat a la propaganda i l’autocensura”, lamenta Amin.

A principis de mes, Al-Sissi es va reunir amb els editors dels grans diaris del país per demanar-los el seu suport en “l’objectiu estratègic de preservar l’estat” i advertir-los que reclamar democràcia o llibertat d’expressió pot suposar una amenaça per a la seguretat nacional. Des del cop d’estat de l’estiu, que va derrocar i arrestar el govern i tota la cúpula dels Germans Musulmans, 65 periodistes han estat detinguts a Egipte. Disset continuen empresonats. La reportera Maiada Aixraf va morir assassinada el 28 de març al Caire quan cobria els enfrontaments entre la policia i els seguidors de la confraria islamista que protestaven contra la candidatura d’Al-Sissi. Uns i altres es culpen de la mort de la periodista.

Dissentir és una traïció. Desenes d’activistes estan entre reixes. El Moviment 6 d’Abril ha estat il·legalitzat. Els joves que a través de les xarxes socials, sense ser conscients encara del poder que tindrien, van convocar aquella primera manifestació del 25 de gener del 2011 són avui proscrits, acusats d’“espionatge” i “difamació” contra el seu país.

NEGOCIS MILITARS

Egipte és un país cada cop més empobrit. Els talls d’electricitat i aigua són constants per a famílies i empreses. La depreciació de la moneda ha encarit els productes més bàsics, que -per molt subvencionats que continuïn estant pel govern (malgrat les exigències de l’FMI perquè retalli aquests ajuts)- comencen a ser impagables per a molts egipcis a l’atur o amb sous cada cop més baixos. Fa mesos que hi ha vagues als transports o entre els metges. El turisme no es refà i les explotacions de gas natural no van al ritme previst. Les fàbriques tèxtils no poden competir amb la producció asiàtica. I les ajudes financeres de l’Aràbia Saudita, Kuwait i els Emirats Àrabs Units són la respiració assistida del govern dels militars.

“L’exèrcit no és únicament un estat dins l’estat -explica Eckart Woertz- també són una economia dins l’economia”, que des de l’ombra, movent els fils i les influències del poder, estenen els seus negocis de punta a punta dels interessos econòmics egipcis: de les fàbriques de cotxes als hotels turístics, de les pastisseries a les granges de pollastres. L’estament militar controla entre el 8% i el 30% del PIB egipci, segons diverses estimacions.

La democràcia -deia Al-Sissi als editors de diaris-és un “objectiu idealista” que pot trigar encara 25 anys a arribar. Egipte no ha superat la polarització que van provocar els Germans Musulmans. La por ha llançat molts egipcis en braços dels suposats garants de la seguretat i d’una repressió que creuen necessària. Sense estat de dret no hi haurà democràcia, però l’exèrcit és l’estat. No ha deixat de ser-ho mai. El poder que controla Egipte.