La crisi ha portat una visió molt més clara de les limitacions de la Unió Europea. Però ha complicat molt les respostes. El descontentament polític i social s'ha refugiat en molts casos en el discurs dels anti : antiausteritat, antiimmigració, antisistema, anti-Europa. Uns anti que de vegades s'encreuen i d'altres s'allunyen i es fan antagònics entre si. "Hi ha tantes raons com persones per a l'escepticisme", reconeix el portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch. A mesura que la crisi europea s'ha fet més profunda, cada cop és més difícil continuar amb el vell discurs que penjava l'etiqueta d'euroescèptic a tothom qui es mostrava crític amb la Unió Europea. "Es pot estar en contra de com es fan les coses" sense voler desmuntar la UE, ve a dir Duch. La crisi econòmica ha desfet el consens polític sobre les bondats indiscutibles del projecte europeu. El 80% dels grecs, el 75% dels espanyols o el 61% dels italians ja no creuen avui en la UE, segons l'últim Eurobaròmetre.

"No és la crisi, és l'impacte asimètric de la resposta que la Unió Europea ha donat a la crisi" el que ha trencat aquesta confiança, diu Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet de la Universitat Pompeu Fabra. Quan Intermón Oxfam denuncia que la fortuna de les deu persones més riques de la Unió Europea supera el cost global de totes les mesures d'estímul que la UE va aplicar per intentar salvar l'economia entre el 2008 i el 2010, està oferint el retrat perfecte d'aquesta Unió postcrisi (217.000 milions d'euros per a uns enfront dels 200.000 milions a repartir entre tots els altres). Una Unió més desigual i incapacitada políticament. La Unió de les contradiccions que, per poder inaugurar la presidència grega de la UE, decideix restringir temporalment el dret a manifestació dels grecs, per evitar que el malestar dels europeus més castigats per l'austeritat pogués esguerrar la foto oficial d'Atenes presidint els Vint-i-vuit.

El vot dels perdedors

La Unió Europea ho té cada cop més complicat per legitimar-se perquè el discurs oficial d'una Europa on tots hi guanyen és molt difícil de sostenir quan hi ha tanta gent que se sent perdedora. Però aquest vot anti es pot concretar en victòries electorals que reforçaran grups completament oposats de l'Eurocambra, des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra. Són, per ara, els guanyadors de les enquestes i del carrer.

Grècia és el cas més clar. El líder de Syriza, Alexis Tsipras, ja exerceix de guia carismàtic de l'esquerra radical europea. El polític amb qui tots es volen retratar ha anat acomodant el seu discurs europeu fins a acceptar convertir-se en el candidat a l'Eurocambra per als que vulguin una "última oportunitat per canviar Europa". A l'altre extrem del tauler polític, els neonazis d'Alba Daurada, amb els seus líders empresonats i el finançament del partit bloquejat, van arribar a tenir, fa només uns mesos, fins a un 15% en intenció de vot a les europees del maig.

De moment, el populisme xenòfob i euroescèptic ha estat el més ràpid a organitzar-se i començar campanya per aconseguir un grup propi a la cambra d'Estrasburg. Però, cada cop més, els experts coincideixen que la gran incògnita de les pròximes eleccions és el vot eurocrític. El que ha decidit desafiar els partits tradicionals i els governs que han gestionat la crisi, que renega de l'austeritat i exigeix un canvi de regles, més control democràtic sobre les decisions que es prenen a Brussel·les i sobre les seves institucions. Què pesarà més els dies 24 i 25 de maig? ¿L'hostilitat del vot de càstig o la indiferència de l'abstenció?

El discurs de l'altra Europa ha anat fent forat. "El risc principal per a la Unió no són els partits xenòfobs sinó la falta de respostes convincents dels líders europeus sobre la integració i els beneficis de seguir formant-ne part", assegurava aquesta setmana el professor Guirao en unes jornades del Consell Català del Moviment Europeu. De moment, governs i partits tradicionals encaren les eleccions com un mena de "nosaltres contra tots els que ens qüestionen" obviant que la confiança en la UE no tornarà si no hi ha una reforma profunda.