L’Europa buidada

Article llegit de Carme Colomina

VENJANÇA. Les zones més abandonades del nord d’Anglaterra van decidir la victòria electoral de Boris Johnson a les eleccions de dijous passat. El mapa del país es va tenyir de blau. Zones tocades per les polítiques de privatització i desregulació de Margaret Thatcher als anys 80 i per la transformació de la producció industrial o l’austeritat de la crisi que va esclatar a Europa el 2008, van votar el primer ministre conservador i la seva promesa de Brexit. Són aquests antics feus del laborisme els que van executar “la venjança dels llocs que no importen”, com l’ha teoritzada el professor Andrés Rodríguez-Pose, de la London School of Economics. Circumscripcions mineres, siderúrgiques o tèxtils del nord que van quedar arrasades per la reconversió thatcherista, amb un sistema sanitari deficient i nul·les expectatives de millora econòmica, van donar el seu vot a l’elitisme desmanegat i el missatge simple que ofereix Boris Johnson. A la recerca desesperada d’una alternativa, per molt etèria que sigui i encara que la formuli un barrut carismàtic que no ha demostrat tenir gaires escrúpols fins ara.

DESEQUILIBRIS. Les urnes actuen com a caixa de ressonància d’un malestar fet de desigualtats geogràfiques, econòmiques i d’oportunitats. De visions contraposades del món i dels sistemes polítics. La geografia del descontentament s’estén per tota la Unió Europea. Aquesta UE que el Regne Unit vol abandonar com més aviat millor, que batalla amb les seves pròpies desigualtats i que també pateix despoblació i empobriment. Desequilibris demogràfics que s’accentuen a l’Est i a l’Europa mediterrània. La UE dels armilles grogues, de l’euroescepticisme o del populisme radical. La que se sent abandonada i busca culpables a mida.

Un informe de la Comissió Europea reconeix que les zones perifèriques o les rurals i les àrees industrials en declivi tenen menys accés a l’educació i a les oportunitats laborals i més dificultats per accedir a serveis públics i als transports. Efectes directes sobre l’Europa buidada. “Allà on hi ha hagut un creixement econòmic a llarg termini superior a la mitjana tendeixen a votar menys els partits contraris a la integració europea que els que han sofert una relativa davallada econòmica”, diu el mateix treball.

TRANSICIÓ. Un 37% de la població de la Unió Europea, uns 120 milions de persones, “no saben engegar l’ordinador i enviar un correu electrònic”, asseguren els responsables de la política digital comunitària. Aquesta Europa que vol fer de la transició ecològica i digital el gran repte dels pròxims cinc anys reconeix que hi ha zones de la Unió que “s’estan quedant despenjades”. Si es vol que aquesta transició sigui justa s’ha de fer pensant en les regions i no en els estats. El primer objectiu ha de ser revertir l’Europa de les desigualtats.

Actualment “la UE continua sense un diagnòstic comú sobre les causes de la crisi econòmica del 2008” -reconeix un veterà funcionari de la Comissió- ni sobre “quines reformes calen per evitar que la situació es repeteixi”. “La gestió de la crisi grega és el manual del que no s’ha de fer -assegura-. Per mantenir una certa retòrica, ens van tancar en un carreró sense sortida”. Però el revisionisme és només retòric, com el mea culpa de Jean-Claude Juncker als grecs quan ja deixava el càrrec. A l’Europa de les transicions pendents hi ha una crisi social i democràtica que s’arrossega des de fa una dècada i que no està tancada. La venjança de les urnes, dels que senten que no importen, continuarà fent camí. També al Regne Unit del Brexit.