Publicitat
Publicitat

Grècia i l’escenari desconegut

EL DILEMA. “Aquests últims anys m’he vist obligat tantes vegades a qüestionar-me què vol dir ser europeu...”, deia el periodista grec Nick Malkoutzis divendres a Barcelona quan va recollir el premi de l’Associació de Periodistes Europeus pel rigor, la generositat i la capacitat d’anàlisi amb què explica cada dia la crisi que ofega el seu país. En les seves paraules hi havia una barreja de frustració, de desànim, gairebé de resignació. De sentir-se atrapat en una realitat fracturada. Explicava com molts dels seus coneguts i familiars havien decidit votar no al referèndum d’ahir. Compartia el cas d’un amic que l’any passat va tenir tres feines diferents i no va cobrar en cap de les tres.

Grècia ha estat sotmesa al “pla de xoc més dur aplicat mai a una economia europea” -ho reconeix un antic home de negre de la Comissió Europea a Atenes- i ja no pot més. Aquesta setmana els bancs grecs es quedaran definitivament sense liquiditat. Ja no n’hi haurà ni per pagar el corralito. El 20 de juliol venç un nou paquet de deute amb el Banc Central Europeu. El risc d’un col·lapse definitiu està ara en mans de Mario Draghi. Grècia ha entrat en un escenari desconegut. La Unió Europea, també. El primer ministre, Alexis Tsipras, va convocar un referèndum forçat, in extremis i contra rellotge, però el resultat ha sigut inapel·lable. Grècia estava dividida i polaritzada -tant a nivell polític com social- entre partidaris i detractors de les negociacions amb Brussel·les. Des que l’antic primer ministre del Pasok Iorgos Papandreu va proposar el 2011 organitzar un referèndum sobre el rescat, que els líders europeus i alguns dels seus companys de partit van ajudar a avortar, el dilema havia quedat pendent.

EL RESULTAT. El d’ahir és un no que sona a “Prou!” Els grecs van votar massivament per dir que no accepten l’últim acord que es negocia amb els creditors internacionals. Però sense que ningú pugui saber realment què vindrà a partir d’ara. Fa temps que la connotació de la paraula incertesa ha canviat per als grecs. Quan et sents esgotat per l’esforç, sense cap sospita de canvi o millora a l’horitzó, amb el mateix discurs que et recorda que, després de cinc anys, encara no has fet prou, la incertesa de fer un salt cap a un estadi desconegut -desconeixent les implicacions que comportarà o, únicament, desesperat- pot no semblar una mala opció.

Ho escrivia Nick Malkoutzis fa uns mesos. Davant la incapacitat de l’eurozona de devaluar l’euro durant la crisi, els polítics -a Brussel·les i Atenes- han optat per devaluar les paraules. “El valor de paraules com solidaritat, reforma, competitivitat o alleujament s’han desplomat” a la Unió Europea, de la mateixa manera que els polítics grecs “han minat el significat de canvi, transparència, meritocràcia, justícia, igualtat o recuperació ”. Fa temps que les paraules queden curtes per retratar una realitat.

L’ENDEMÀ. “Ningú pot ignorar la voluntat d’un poble”, sentenciava ahir un victoriós Alexis Tsipras. “Quina democràcia és aquesta en què un país es creu capaç d’imposar la seva voluntat a tota la Unió Europea?”, em comentava, en canvi, un periodista holandès molest amb el referèndum. Què dirà avui la UE? Alemanya, França, Itàlia i fins i tot la Comissió Europea van advertir la setmana passada que el no encaminaria Grècia cap a una sortida de l’euro. Però l’última cosa que hauria de fer Brussel·les és reaccionar en calent a aquesta nova derrota. Quan Grècia, els seus creditors i els líders de l’eurozona tornin a la taula de negociacions hauran de recordar què vol dir avui ser europeu. Un dels danys polítics i socials més profunds que haurà deixat aquesta crisi -a Grècia i a tota la UE-és una societat i una Unió dividida entre guanyadors i perdedors. És Europa i no només Atenes la que enceta un escenari desconegut.

Riure, malgrat tot