El populisme és l’art del camuflatge, de les respostes simples a problemes complexos, de les paraules directes i la incorrecció provocadora. És una retòrica que guanya adeptes. I una agenda intolerant que va fent forat cada cop que les altres forces polítiques són incapaces de tenir alternatives creïbles. El populisme s’atorga la representació “del carrer”. Com ho fa el líder de la dreta xenòfoba holandesa, Geert Wilders, cada cop que parla de les preocupacions del Henk i l’Ingrid (que serien el Joan i la Maria d’aquí) mentre carrega contra l’islam. O l’euroescèptic britànic Nigel Farage, suposat dissident amb americana i corbata, quan assegura que tots els votants del seu partit, l’UKIP, “tenen una cosa en comú: estan fins al capdamunt d’aquests ninots de cartró retallats que són els arribistes de Westminster, els polítics de «a veure si trobes la diferència»”.

Són dos personatges forts al capdavant de dos partits amb una forta dependència del seu líder. S’atorguen el “sentit comú” i rescriuen el significat de carisma. Carreguen contra la burocràcia que dicta el nostre futur i la mediocritat política que renuncia a les llibertats, però ells -vestits d’homes normals, amb un llenguatge planer i debilitats mundanes, com les pintes que Farage es pren al pub a mitja tarda- són el centre neuràlgic d’uns moviments polítics dirigits com autèntics partits verticals en què no s’admeten fissures. Ho ha demostrat Beppe Grillo expulsant, aquesta setmana, diputats i senadors pel fet d’haver-lo criticat. També Wilders ha tingut desercions els últims mesos pel desencantament dels crítics amb l’aparell. Són els líders d’uns partits que encara han de demostrar que podrien sobreviure a la desaparició dels personatges que els han portat fins aquí.

Reforços alemanys

El populisme se sent guanyador. I la crisi econòmica i social que ha castigat Europa no explica del tot el perquè. També hi ha una crisi de representativitat dels partits tradicionals que ha adobat el terreny per a aquestes noves retòriques que poden guanyar més pes.

El Tribunal Constitucional alemany ha ampliat encara més el ventall. La decisió de Karlsruhe, aquesta setmana, de declarar il·legal el mínim del 3% necessari per sortir escollit en les pròximes eleccions al Parlament Europeu obra la porta de l’Eurocambra al partit neonazi o als antieuro d’Alternativa per Alemanya. Segons els jutges, cada votant ha de tenir el mateix dret a triar la composició del pròxim Parlament d’Estrasburg (però no la del Parlament alemany, on continua havent-hi un llindar del 5%). “No només és una victòria per al Partit Nacional Democràtic -declarava aquesta força d’extremadreta a la seva web-, sinó que és un cop dur contra el comportament antidemocràtic del càrtel polític de Berlín”.

De vegades, el pèndol de la política s’encalla. La crisi ha dictat una única agenda política i econòmica, la de l’austeritat. L’emergència de noves forces als límits de l’esquerra i la dreta ha empetitit encara més el moviment dels partits tradicionals. Les grans coalicions s’escampen, barrant el pas a qualsevol altra fórmula que pugui implicar sortir mínimament del guió. I ara, a tres mesos de les eleccions a l’Eurocambra, el populisme amenaça d’empènyer un altre cop el pèndol en un moviment brusc cap a algun dels extrems, en un escenari inesperat.