“França té un govern de dretes?”, es preguntava ahir la portada de Libération. La sortida de l’ala esquerra del Partit Socialista del nou executiu de Manuel Valls i la declaració d’amor del primer ministre a l’empresariat han reobert un debat etern a l’esquerra francesa i a la castigada socialdemocràcia europea d’avui. La universitat d’estiu que els socialistes francesos inauguren avui a La Rochelle es presenta moguda. Canviar un crític de la globalització com Arnaud Montebourg per un socioliberal com Emmanuel Macron ha dividit el partit. El polèmic defensor d’una França “resistent” contra l’austeritat imposada des de Berlín ha estat substituït pel nou socialisme reformista que intenta guanyar temps però no aconsegueix aliats a Brussel·les. “Siguem optimistes -escrivia el setmanari Le Point -, finalment una mica de claredat” en aquesta divisió irreconciliable entre socialistes i socioliberals.

François Hollande, el representant de l’“esquerra tova”, com l’acusava Martine Aubry durant les primàries socialistes del 2011, ha acabat sortint de la seva ambigüitat habitual, del seu rumiar, sospesar i esperar que el temps solucioni els problemes. L’ala esquerra del PS amenaçava el final del seu quinquennat i el president ha pres partit. L’aposta reforça Manuel Valls i, amb aquesta remodelació, el primer ministre aconsegueix recuperar mínimament la imatge d’autoritat que el va portar a Matignon i que el desgavell de declaracions internes havia anat erosionant. El president necessita desesperadament un èxit del govern per agafar-s’hi.

Quan Hollande va escollir Valls per refer-se de la debacle socialista a les eleccions municipals del març, el politòleg Gérard Grunberg ja va vaticinar que s’obria “una lluita en dos fronts” contra la dreta conservadora i contra la seva pròpia esquerra.

L’última oportunitat d’Hollande

Darrere d’aquesta imatge “d’oncle de províncies”, com el descriu un periodista francès, François Hollande amaga un polític amb “una memòria que mata” -segons un dels seus assessors- i prou sang freda i humor mordaç per haver sobreviscut més d’una dècada controlant el partit fins a arribar, contra pronòstic, a la presidència de la República. Quan Hollande era un jove enarca de 26 anys, enviat a Corrèze per enfrontar-se electoralment a Jacques Chirac, l’aleshores líder de la dreta va dir: “Hollande? És menys conegut que el gos labrador de Mitterrand”. “Intentaré mossegar igual de bé”, li va respondre el jove candidat socialista. Han passat més de trenta anys d’aquella anècdota. I encara que la premsa conservadora interpreti, aquesta setmana, la crisi de govern i el duel entre Valls i Montebourg com el primer assalt del posthollandisme, de moment el president més impopular de la història francesa des del 1958 no té intenció de fer cap pas enrere.