Macedònia, la perifèria de la perifèria
INFLUÈNCIES. Macedònia és un país que no li respecten ni tan sols el nom. Un país trencat, però no per l’amenaça de la violència interètnica -com pretén fer creure el govern conservador de Nikola Gruevski- sinó per un 28% d’atur, per la crisi econòmica, la corrupció i el poder del crim organitzat i per un estat de dret cada cop més fràgil que controla la justícia i persegueix opositors, mitjans de comunicació crítics i organitzacions no governamentals. Macedònia és un país inestable perquè la classe política dominant continua convençuda (com passa a bona part dels Balcans) que els és més fàcil conviure amb les eternes elits mafioses que han controlat i controlen el país, que no pas intentar combatre-les. Però, sobretot, aquest petit territori de dos milions d’habitants, on Rússia i la Unió Europea es disputen part de la seva influència política i econòmica sobre els Balcans, és un país amb les seves esperances de futur congelades. Deu anys trucant a la porta de la UE i de l’OTAN. Deu anys en un llimbs jurídics i diplomàtics per culpa d’una Grècia que li bloqueja l’entrada arreu perquè no li reconeix el nom (Macedònia és també el nom d’una regió grega). Va ser el 2008, després de l’últim cop de porta a la cimera de l’Aliança Atlàntica de Bucarest, que Nikola Gruevski va anar substituint la imatge de jove reformador liberal que l’havia portat al poder dos anys abans pel nacionalisme autoritari que gasta avui.
CONFRONTACIONS. El pensador búlgar Ivan Krastev va anomenar fa temps els Balcans “la perifèria de la perifèria”. I a Macedònia li ha tocat exercir de secundari en aquesta regió carregada d’història i de titulars. Un lloc de pas per al futur gasoducte que Rússia vol estendre des d’Hongria fins a Grècia. Un país necessitat d’ajuda financera que li arriba de Brussel·les i de Moscou. Etern aspirant a la UE però desafiant quan es tracta d’aplicar les sancions comunitàries contra Vladímir Putin.
A Macedònia no hi ha una nova confrontació interètnica sinó una lluita política pel poder. La violenta operació entre les forces de seguretat macedònies i un grup d’homes armats d’ètnia albanesa a la ciutat fronterera de Kumanovo a principis de mes -que va provocar 18 morts- té massa punts foscos. La versió oficial de l’enfrontament sona cada vegada més inconsistent.
L’atac va coincidir, a més, amb les revelacions d’unes escoltes il·legals al govern de Gruevski que destapaven comissions il·legals milionàries per la construcció d’obres públiques, tortures i violacions a detinguts, i el segrest de l’estat per part d’un govern autoritari. L’onada de protestes posteriors, la manifestació d’opositors i associacions civils amb banderes macedònies i albaneses pels carrers de Skopje exigint la dimissió del govern i les desenes de persones que continuen acampant davant la seu del legislatiu són l’expressió d’unes ganes de canvi que fa temps que recorre els Balcans. Ho vam veure a Bòsnia i Hercegovina la primavera passada: protestes multiètniques contra la corrupció i per demanar regeneració democràtica.
CANVIS. La Unió Europea és el principal creditor de Macedònia, Alemanya és el seu primer soci comercial i el Partit Popular Europeu el gran valedor internacional de l’autoritari partit de Gruevski. Demà, quan els representants de les principals forces polítiques macedònies es tornin a reunir en unes converses auspiciades pels europeus, Brussel·les hauria de començar a tractar aquesta crisi no com un enfrontament entre dos partits en plena guerra bruta per disputar-se el poder sinó com el toc d’alerta definitiu que les noves generacions dels Balcans demanen canvis polítics de veritat, estructurals i transversals. La naturalesa del conflicte ja és una altra.
