PRESSIÓ. A partir d’aquesta setmana la UE comptarà amb una nova arma de vigilància massiva. El registre europeu de dades dels passatgers (PNR, en les seves sigles en anglès) permetrà a les policies dels 28 estats membres saber si hem agafat un avió, en quin seient viatjàvem i com vam comprar el vol. Després de cinc anys d’oposició, de tombar el text a la comissió de Drets Civils, de denunciar que no respectava la privacitat dels europeus, finalment, el 14 d’abril, el Parlament Europeu va acabar claudicant i aprovant la directiva.

Els atemptats de gener del 2015 contra Charlie Hebdo i el supermecat kosher de París van ressuscitar un projecte que els 28 gairebé donaven per perdut. El govern francès se’l va apropiar com a prioritat en la lluita antiterrorista. El primer ministre, Manuel Valls, va visitar diverses vegades Estrasburg per reunir-se amb els eurodiputats francesos i la pressió del Partit Popular Europeu sobre socialdemòcrates i liberals va acabar de fer el contrapès intern que calia a la cambra.

LEGALITAT. Una concessió més a la piconadora dels estats: l’aprovació d’un nou marc legislatiu que -segons confessa un funcionari de Brussel·les- genera dubtes sobre la seva legalitat fins i tot als serveis jurídics del Consell. “Tenim el PNR, però també tenim un Tribunal de Justícia capaç d’anul·lar decisions comunitàries”, admetia aquest funcionari pròxim a les negociacions. El Tribunal de Luxemburg ja va declarar el 2014 que la retenció general de dades sense fonament és incompatible amb la legislació de la UE. Però, tot i això, aquesta setmana els ministres de l’Interior donaran l’aprovació definitiva a una directiva que es converteix en el paraigua imprescindible sota el qual s’empararan la quinzena de països de la UE -entre els quals hi ha Espanya- que volen posar en marxa el seu propi registre de dades.

El PNR és un escut de protecció més per als tentacles dels serveis d’intel·ligència nacionals emparats darrere una malentesa sobirania. Perquè mentre l’Eurocambra aprovava el text, els mateixos diputats admetien que hi ha problemes greus de cooperació i diàleg entre les diferents policies europees. Ho denunciava el líder dels Liberals a l’Eurocambra, Guy Verhofstadt, en un article a Le Monde. “Els francesos han de saber que els seus responsables polítics rebutgen l’intercanvi sistemàtic d’informació sobre els moviments de persones sospitoses”, deia l’ex primer ministre belga, i acusava París de torpedinar la lluita conjunta contra el terrorisme.

PRIVACITAT. No hi haurà una base de dades europea, però la teranyina de control que ens envolta es fa una mica més espessa. Després de quinze anys de “guerra global contra el terror” -com la va batejar George W. Bush- continuem atrapats en la falsa idea del poder absolut de l’estat com a única garantia de seguretat, de la recopilació massiva de dades com a prova d’intel·ligència. L’espionatge a l’engròs s’ha demostrat inútil. La política post 11-S de cal saber-ho tot de tothom com a única via per aturar-ne uns quants ha quedat desmuntada per la realitat. El que va fallar en els atemptats de París i Brussel·les va ser la lectura de la informació que ja es tenia i l’intercanvi de dades entre policies que seguien els mateixos sospitosos.

“No hi pot haver llibertat sense seguretat”, deia satisfeta l’eurodiputada i exvicepresidenta de la Comissió, Viviane Reding, el dia de l’aprovació del PNR. Però tampoc hi pot haver llibertat sense drets. La defensa de la privacitat no ens pot convertir en sospitosos.