Publicitat
Publicitat

Minerals estratègics

ESPOLI. A les mines del rei Salomó, una nova febre de l’or explota vells jaciments amb nous esclaus al servei d’intermediaris i d’empreses mineres sud-africanes, europees o xineses. Allà, a la República Democràtica del Congo i les seves fronteres, en el territori que devia inspirar la novel·la de Ridder Haggard, els minerals estratègics financen guerres des de fa més dues dècades. Les sancions internacionals, les denúncies de les Nacions Unides i les limitacions d’importacions de materials tacats de sang no han aturat un contraban que avui continua diluint aquest or a Kampala, Bujumbura o Nairobi per enviar-lo després a Dubai, des d’on s’exportarà al món, segons un informe publicat fa poc a Le Monde.

Ara, vint any després, encara entrampada per les discussions polítiques, les pressions de la indústria i les denúncies d’ONGs, la Unió Europea ha decidit regular finalment aquests materials sota sospita per controlar-ne la procedència. Les companyies que exportin or, estany, tungstè o tàntal a algun país de la UE hauran d’acreditar-ne l’origen. Hi ha més de 400 importadors d’aquests materials a la Unió i, tot i això, la certificació voluntària que es vol posar en marxa des de Brussel·les només afectaria -tal com està dissenyada per la Comissió Europea- una quantitat ínfima d’empreses implicades en aquest comerç, segons ha denunciat l’ONG Global Witness. Res a veure amb la legislació aprovada als Estats Units el 2010, que obliga les empreses que cotitzen en borsa a certificar que no utilitzen minerals procedents de la República Democràtica del Congo. L’Eurocambra ha de votar, però, ben aviat si endureix o no la proposta inicial de l’executiu de Brussel·les.

DEPENDÈNCIA. La UE porta més d’una dècada finançant ajuda humanitària i desplegant soldats per intentar aturar el conflicte congolès, mentre empreses europees alimenten la guerra a través de la compra de minerals extrets il·legalment al país. Durant aquestes dues dècades, Europa no ha tancat mai la porta als recursos espoliats del Congo ni a la fortuna dels seus dirigents.

Un quart del comerç mundial d’or, d’estany, de tungstè i de tàntal -minerals imprescindibles per a la fabricació de mòbils, impressores i ordinadors i per a la indústria aeronàutica i de l’automoció, entre d’altres- va a parar a la Unió Europea.

A principis del segle passat el tàntal era un material químic gairebé de rebuig. Avui aquest compost és el responsable que els telèfons mòbils vibrin. S’utilitza en la fabricació d’instruments de cirurgia i en les pròtesis mèdiques, i en el tractament de productes químics corrosius. La Unió Europea és conscient de la seva nova dependència.

UNA NOVA CURSA. Materials rars i llunyans han d’alimentar la indústria capdavantera d’unes economies que se senten cada cop més amenaçades per una competència que és global. És per això que la UE va posar en marxa el que anomenen la “diplomàcia de les matèries primeres”. És una estratègia per garantir que les empreses europees tindran garantit l’accés a components imprescindibles per a la indústria d’alta tecnologia i innovació. L’any 2011 la Comissió va elaborar una llista de 14 materials que consideren “crítics” (cobalt, magnesi, antimoni, tàntal i les anomenades terres rares), la producció dels quals es concentra sobretot a la Xina, Rússia, el Brasil i la República Democràtica del Congo. En realitat, darrere d’aquesta diplomàcia s’hi amaga una nova cursa amb els Estats Units i la Xina pels recursos naturals. L’Àfrica s’ha convertit en “Eldorado de l’espionatge”, com titulava fa uns dies The Guardian. L’accés d’aquest diari a diversos dossiers dels serveis d’intel·ligència revela que la batalla pels recursos estratègics i l’amenaça jihadista al Sahel i el nord d’Àfrica han acabat convertint el continent africà en “el teatre de l’espionatge del segle XXI”.

Riure, malgrat tot