"François Hollande és un home contra les cordes de l'opinió pública i dins del seu propi partit, que es contradiu constantment", assegura dolgut un alt funcionari europeu. París i Brussel·les fa mesos que tenen tensions. A finals de maig, Hollande va desafiar una Comissió Europea "que no ha de dictar a ningú el que ha de fer" amb les seves recomanacions econòmiques. El to va pujar encara més fa unes setmanes, quan el president comunitari, José Manuel Durão Barroso, va criticar "el xovinisme [...] reaccionari" francès pel fet d'aferrar-se a l'excepció cultural en les negociacions pel Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Des de París van titllar Barroso d'"arcaic", de "naïf d'una globalització feliç", de "carburant del Front Nacional"... França viu una història de desamor amb Europa que ve de lluny. Però la crisi ha accentuat la fractura.

El sentiment antieuropeu ha anat guanyant pes en l'opinió pública d'ençà que el 2005 els francesos van tombar en referèndum la Constitució europea. És un desencantament que supera l'eix dreta-esquerra. "Les divergències més fortes es viuen a l'interior dels partits", explica Thomas Klau, analista de l'European Council on Foreign Relations. "Hi ha un 15% o un 20% de la base electoral dels socialistes francesos, dels seus militants i, fins i tot, del govern, que és més crítica amb tot el que ve d'Europa", explica Klau.

Però el concepte de frontera, la por a la globalització, la idea de sobirania i la defensa de l'estat no són patrimoni de cap partit. Jean-Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman, hi suma, a més, "l'allunyament de les elits polítiques i administratives franceses que, des de François Mitterrand fins avui, han anat perdent l'interès per la Unió Europea, quan no l'han convertit en el boc expiatori" de molts dels seus mals.

Hollande va arribar al poder en una campanya que va estar marcada pel concepte de sobirania. El politòleg Patrick Buisson, un dels estrategs de Nicolas Sarkozy a les presidencials del 2012, explicava que Sarkozy es va presentar com "el candidat de l'Europa de les fronteres i, per tant, com el candidat de la gent que pateix per l'absència de fronteres i per les conseqüències en cadena que se'n deriven: la liberalització sense límits, la competència deslleial, el dúmping social, la deslocalització de l'ocupació, les onades migratòries". Un discurs que haurien pogut firmar l'extrema dreta de Marine Le Pen i l'esquerra de Jean-Luc Mélenchon.

Aquesta França desconfia també dels seus veïns; d'un motor franco-alemany cada cop més desdibuixat en una Europa cada cop més alemanya. La Unió ha quedat òrfena del lideratge polític i intel·lectual que sempre han exhibit els francesos. El 60% dels diplomàtics i alts funcionaris que França té a Brussel·les reconeixen que, des de l'esclat de la crisi financera, el 2008, el seu país no ha fet més que perdre influència a Europa. Ho constata una enquesta publicada aquesta setmana. Un declivi en el fons i en les formes. Un 80% dels entrevistats reconeixen que la seva primera llengua amb els companys de feina i en el dia a dia a les institucions comunitàries és l'anglès.