Perifèries europees
DIVISIONS. Aquesta és l’Europa de les perifèries. Hi ha perifèries geogràfiques per la llunyania respecte als centres de poder; de vegades és una distància física -com l’abisme d’Atenes quan mirava cap a l’Alemanya que havia de decidir la seva sort en forma de memoràndum-; de vegades, les distàncies són properes, es toquen en el mapa, però, al mig, hi ha un abisme social, com les banlieues de les grans ciutats franceses aïllades per les desigualtats o les esperances de vida. Connectades, alhora, amb les perifèries econòmiques de milers i milers d’europeus que es van sentir abandonats durant la crisi de l’eurozona o amb les generacions de joves mileuristes que busquen una oportunitat. A la Unió Europea hi ha perifèries de drets i valors: europeus que viuen amb llibertats retallades i refugiats a qui neguen els drets que els pertocarien.
Però utilitzar la idea de perifèria és donar per fet que hi ha uns i altres. Un nucli central i una realitat externa. És una manera d’expulsar el que no encaixa, remarcar-ne la diferència. Si és de fora, de més enllà, no és nostre. I alhora és l’excusa perfecta per evitar assumir responsabilitats polítiques incòmodes. Les perifèries són una construcció volguda, de vegades intencionada i d’altres per omissió.
No hi ha problemes externs perquè no hi ha problemes interns d’uns que no afectin tota la resta. Els riscos són globals, les normes són internacionals i la inseguretat també és interior. La informació d’abast global i temps real impossibilita mirar cap a una altra banda per no veure què passa. Les imatges desmunten versions oficials. La idea de dins i fora ha quedat trastocada. Daniel Innerarity parla de la “supressió de la rodalia”, dels voltants, perquè res és aïllat ni exterior.
CENTRALITAT. I, tanmateix, hem creat un munt de línies divisòries internes en aquesta Europa que sacralitza unes fronteres i en fortifica unes altres. Hem utilitzat la idea de perifèria per construir realitats interessades. Durant els pitjors anys de la crisi, els països perifèrics del sud d’Europa van ser culpabilitzats en bloc mentre els seus governs eren incapaços de teixir un front comú contra unes polítiques d’austeritat que cadascun d’ells, a la seva manera, van acabar acceptant. La perifèria mediterrània va tenir acrònims, imatges ofensives que els representaven i un discurs mediàtic i polític que els assimilava, però, en canvi, els seus protagonistes no van tenir mai consciència de bloc. Els governs de l’Europa mediterrània maldaven per diferenciar-se els uns dels altres, i tots, a la seva manera, per intentar complaure les exigències alemanyes.
Les perifèries són flexibles, i avui Espanya és un estat central per a la Unió si el que està en joc és una estabilitat que no és únicament interior sinó europea. Del massa gran per caure al massa gran per implosionar. “Ja no hi ha política interior, com tampoc afers exteriors, perquè tot s’ha convertit en política interior”, escrivia Innerarity. Tot el que passa en qualsevol punt de la Unió és un afer europeu i té conseqüències per a tota la UE. Per això Emmanuel Macron i Angela Merkel fan costat a Rajoy i defensen “la unitat constitucional” espanyola; la premsa internacional parla del risc de contagi, i centres de debat a Brussel·les com el Friends of Europe adverteixen la UE que, en aquest temps de sobiranies compartides, de subsidiarietat i de ressorgiment de la identitat local davant la globalització, l’Europa dels estats haurà de repensar el paper de les regions o de les grans ciutats.
RESPOSTA. Les perifèries són una construcció volguda. Els afers interns, també. Aquesta Unió que enforteix el centre a cop d’alienar la ciutadania acaba debilitant el projecte europeu. En aquesta era de la globalitat ja no es pot mirar cap a una altra banda, perquè no hi ha altres bandes. Ja no es poden negar problemes quan es retransmeten en directe a escala global. “Per què s’hauria d’elevar el nivell del conflicte?”, es demanava divendres a Barcelona Bruno Coppieters, expert de la Universitat Lliure de Brussel·les quan se li preguntava per una possible mediació internacional entre Catalunya i Espanya. “Això no interessa als estats membres”, assegurava. Ha estat precisament la negació de l’evidència, la voluntat de tractar una reivindicació continuada com un fet local i minoritari, perifèric, el que l’ha acabat convertint en un indefugible problema europeu.
