Protestes globals

SIMBOLOGIA. Corre per internet el vídeo d’un grup d’iraquians cantant una versió del Bella ciao que denuncia situacions injustes de la seva vida diària, escortats per persones vestides amb granota vermella i la màscara de Dalí de La casa de papel. L’himne del moviment partisà contra el feixisme ha acabat globalitzat per Netflix i per la història d’un desafiament al poder d’un estat que els atracadors consideren corrupte i injust. Simbologia real i simbologia de ficció barrejades en protestes radicalment diferents però globalment connectades. El Bella ciao sonava fa uns dies a la plaça Al-Nur de la ciutat libanesa de Trípoli, on una concentració multitudinària va convertir la revolta en un moment d’eufòria mentre ballaven al ritme de la música d’un DJ local. El canten els mestres xilens i cooperativistes argentins que van sortir al carrer en solidaritat amb els seus veïns.

És part de la banda sonora d’una idea de resistència que, en l’últim any, es declina als carrers dels cinc continents. De les protestes de Hong Kong a les de Catalunya, l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà o el continent africà. Revoltes convocades des de les xarxes socials, amb hashtags i codis QR, i que viralitzen imatges i missatges a través dels telèfons intel·ligents. Al món hi ha uns 7.600 milions de persones i més de 7.000 milions de números de telèfon mòbil.

TRANSFORMACIÓ. Fa gairebé una dècada, quan es va començar a parlar de democràcia digital, els teòrics imaginaven una societat connectada que, a través de les xarxes socials, donaria una veu més directa a la ciutadania. Però, mentre les xarxes empoderaven milers de veus fins aleshores excloses dels grans altaveus de la comunicació, també emergia un nou capitalisme de la informació, un nou poder transnacional en forma de plataformes tecnològiques, i noves fronteres per al poder tradicional.

De fet, assistim a una confrontació real als carrers sobre la manera d’entendre el poder, sobre quins són els límits d’unes desigualtats que han continuat eixamplant-se en plena era de la transparència, i sobre uns models representatius que estan qüestionats. “La força impulsora del canvi social en l’actualitat ja no és pas el govern”, escriu a les seves memòries Andrew Carnagie. Els multimilionaris d’avui tenen més poder que mai perquè no només controlen la riquesa sinó també els continguts del debat en democràcia.

DESCONFIANÇA. “La democràcia representativa està en crisi”, afirma el professor Manuel Castells. Hi ha una deslegitimació de la política. Per la incapacitat d’adaptar-se a la nova realitat, pel cost social d’un empobriment continuat de grans capes de la població, per les retallades de drets individuals que, en molts casos, pretenien amagar les pròpies limitacions dels governs.

“La confiança serà la principal víctima del fracàs d’aquesta generació de polítics que han de donar respostes a les necessitats d’una nova era”, escriu Nick Cohen, columnista al The Guardian, sobre el Brexit. “Sigui quin sigui el resultat de les pròximes eleccions [al Regne Unit], hi haurà significatives minories que no se’l creuran. Qui perdi trobarà prou evidències de frau per alimentar la seva ràbia”, adverteix. El temor és exportable.

Assistim a una ràbia global contra poders diferents, alimentada per la desconfiança, articulada digitalment i amb una idea de resistència que desafia els poders tradicionals dels estats.