Pseudoveritats

FALSEDATS. Sala d’espera de l’hospital. A la televisió on s’anuncien algunes de les especialitats del centre va passant gairebé en bucle la imatge de Gerard Piqué, Gemma Nierga, Aina Clotet, Ona Carbonell, Manel Esteller o Antoni Trilla. Als subtítols hi llegeixo: “¿Saps quanta informació falsa sobre salut hi ha a la xarxa?”; “Els falsos rumors només provoquen desconfiança i que tornin malalties gairebé erradicades; “El 75% dels vídeos de YouTube sobre càncer contenen missatges falsos o perillosos”... És una campanya del Col·legi de Metges que es va presentar fa uns mesos. Més o menys quan l’epidèmia de xarampió havia arribat a nivells de rècord als Estats Units i les autoritats advertien de la proliferació a internet de campanyes, publicacions i vídeos contra la vacunació. Em va venir al cap, aleshores, un informe que va publicar Reuters l’any passat sobre l’abast de la desinformació online. L’informe apuntava que la publicació amb més continguts falsos i més usuaris a la xarxa (Twitter i Facebook) de França era, precisament, una revista de salut.

Pseudoteràpies i teories conspiratives formen part d’un mateix tot. Un estudi de la Universitat de Chicago assegurava que el 25% dels ciutadans dels Estats Units creuen que la crisi financera del 2008 la van orquestrar, en secret, una reduïda camarilla de banquers; el 19% estan convençuts que el govern nord-americà estava relacionat amb els atacs de l’11-S, i un 11% es van creure fil per randa la teoria d’un estudi (fals i elaborat pel mateix grup de politòlegs de l’enquesta) que assegurava que els llums fluorescents són part d’un complot del govern per aconseguir que la gent sigui més passiva i fàcil de controlar.

FANTASIES. Suposo que per això Donald Trump pot dir en ple discurs de celebració del Quatre de Juliol que el 1775 els revolucionaris nord-americans van prendre als anglesos “el control dels aeroports” i que la frase passi com una anècdota més. Una reescriptura absolutament fantasiosa dels poders militars de la Revolució Americana i un error de cent anys -que és el temps que va trigar a haver-hi avions- s’acaben perdent enmig d’una hora de discurs amb diverses errades històriques per col·leccionar.

Trump no és una anomalia excèntrica. És l’apoteosi de la nova realitat. D’aquesta distopia orwelliana, 1984, en què no existia una paraula per denominar la ciència. De la mateixa manera, explica Michiko Kakutani al seu llibre La muerte de la verdad, l’administració Trump va enviar una ordre interna als analistes de l’Agència Nacional per a l’Assistència Sanitària on els recomanava no utilitzar expressions com ara “segons demostren les proves” o “segons ha quedat científicament provat”.

La desinformació, en la majoria de casos, està feta de mitges veritats, dades errònies, omissions intencionades o una parcialitat absoluta.

REINTERPRETACIONS. El canvi que vivim no és només polític. És un canvi social. Perquè s’imposa molt més enllà de la desconfiança institucional. Com si la veritat no depengués dels fets sinó de la mirada de qui els observa. “Tothom té dret a les seves pròpies opinions, però no als seus propis fets”, advertia fa gairebé una dècada un antic diplomàtic i polític demòcrata nord-americà. Però resulta que hem invertit l’ordre i construïm suposades realitats que encaixin en les nostres teories.

La polarització ha arribat a uns nivells en què les noves línies divisòries ja no són opinatives, sinó que neixen del convenciment d’haver viscut fets diferents.