L’esperit Renzi ha arribat a Brussel·les. I en aquest moment d’interregnes, l’estil del primer ministre italià revifa els ànims dels que encara creuen que ha de canviar alguna cosa a la Unió. Renzi sap triar les paraules. “Si Europa es fes un selfie, quina imatge creieu que hi sortiria?”, preguntava la setmana passada als eurodiputats d’Estrasburg amb el to apassionat del seu discurs d’inici de presidència de torn. “La imatge del cansament i la resignació”, es contestava ell mateix. Només uns dies abans, a la cambra italiana, havia comparat la UE amb una “tieta vella i avorrida”, que només es dedica a dir-nos què hem de fer. En aquest buit de poder que es viu a Brussel·les -a mig camí de renovar tots els grans càrrecs institucionals- la veu del florentí pot ressonar més fort. Però, més enllà de les paraules, Renzi encara ha d’aconseguir resultats.

Merkel calla

El Consell de la UE és ple de caps d’estat i de govern que van confiar la seva sort a una aliança amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, i es van quedar finalment sols i amb les mans buides. Renzi en pot prendre nota. L’últim ha estat el primer ministre britànic, David Cameron, però el veritable risc per a l’italià seria reviure la història de falses esperances i desil·lusió del president francès, François Hollande. Ell també va arribar al poder amb promeses de canvi per a la Unió, amb l’anunci d’un pacte pel creixement que els seus col·legues europeus van menystenir des del primer dia. El somni de la socialdemocràcia de començar a recuperar terreny i influència perduda, a través del nou home fort de París, es va esvair en qüestió de mesos. Hollande va ser incapaç d’esgarrapar ni un bri de l’hegemonia de Merkel. Renzi només ha començat a tastar-ho.

La cancellera alemanya l’ha tractat, fins ara, amb amabilitat. El va felicitar per telèfon la nit de la seva victòria electoral del 25 maig, i s’ha limitat a passar de puntetes pels discursos de canvis de l’italià. Però ja n’hi ha que parlen en nom de Berlín. Aquesta setmana, en el primer Eurogrup de la presidència de torn italiana, la Comissió es va encarregar de deixar clar al govern de Roma que no hi haurà flexibilitat sense reformes. Dies abans, els homes de Renzi ja havien topat amb els advertiments del Bundesbank. Va ser el seu president, Jens Weidmann, qui directament els va parar els peus dient que Itàlia “no pot donar lliçons”. Els “anuncis”, sense reformes reals, no són suficients per canviar les regles de joc d’un país que continua tenint el segon deute públic més alt de tota la Unió, després de Grècia -deien dilluns a l’Eurogrup.

Però Renzi seguirà parlant de creixement. De la necessitat de poder invertir més per reactivar l’economia. Que cal tenir normes i seguir-les -encara que ell ni tan sols fos major d’edat quan es va aprovar el Tractat de Maastricht i els criteris que regeixen l’economia de l’euro-, però avisa que un “retalla i enganxa tecnocràtic” per omplir els buits institucionals de Brussel·les no serà suficient per curar les ferides que ha deixat aquesta crisi. I Itàlia també és un país ferit. Amb una economia que encara no aixeca cap, amb una classe política qüestionada al carrer, amb la societat dividida pel cost de les reformes i amb un govern obligat a demostrar que està a l’altura de les expectatives creades.