Repensar Europa

Escolta aquí l'article de Carme Colomina

CANVIS. Les circumstàncies poden crear les persones idònies. Personatges grisos convertits en peces clau d’un moment històric determinat. Vivim un moment en què les circumstàncies estan canviant. Les cares, els noms, els equilibris de poder estan en procés de mutació a Europa. El Regne Unit té una primera ministra en funcions però s’ha obert la guerra de successió pel lideratge del partit tory. En aquest final al ralentí, de descomposició d’una fotografia política que s’ha anat fragmentant i difuminant, Theresa May se n’anirà però el Brexit es queda. Les probabilitats d’una sortida sense acord tornen a cotitzar a l’alça, entre el bloqueig permanent i el pensament màgic de promeses polítiques irrealitzables.

L’Alemanya de la Gran Coalició ha perdut pes i sentit polític. A Itàlia s’ha capgirat la majoria de govern, entre el Moviment 5 Estrelles i la Lliga de Matteo Salvini. Els equilibris que regien el govern de Roma han entrat en crisi després de les eleccions europees del mes de maig. Àustria i Grècia han hagut d’avançar eleccions. A Bèlgica tenen per davant unes complicades negociacions per formar nou govern federal. A Dinamarca es viu el retorn de la socialdemocràcia al poder després d’anys i d’una transformació política que ha pervertit del tot la tradicional imatge del progressisme escandinau.

REFORMES. Europa viu un moment de canvi. A les capitals i a les institucions europees. “Brussel·les s’ha convertit en el Vaticà i els funcionaris són els guardians de la veritable fe -denunciava divendres a Barcelona el corresponsal europeu del diari francès Libération, Jean Quatremer-, i si ets crític et llancen a les flames de l’infern eurofòbic”.

L’autocrítica no és autodestrucció. Les múltiples crisis de governances i les fractures socials i polítiques dels últims anys (no només a Europa) han accelerat la necessitat d’una transformació. “La màquina ha embogit”, resumia l’etern provocador Quatremer, i la cosa més urgent que ha de fer la pròxima Comissió Europea és reformar les institucions. Fer-les més democràtiques. En aquest canvi “el que compta no són els noms sinó les circumstàncies i l’ambició”, diu el periodista francès. A Brussel·les, però, ja s’especula amb el ball de possibles candidats a presidir les institucions europees. Equilibris per sobre d’ambicions. Interessos concrets que aspiren a governar circumstàncies.

INSTITUCIONS. Ja no hi ha minimització possible. Ni autocomplaença amb un qui dia passa, any empeny fet de debilitats electorals, reformes de mínims i negociacions a porta tancada. Com diu l’historiador Luuk van Middelaar, el suport electoral al populisme és “un crit d’alarma” dels ciutadans als seus governants.

És la mateixa alarma que descrivia la setmana passada el professor de la Harvard Kennedy School, Nicco Mele, especialista en les relacions entre mitjans i el poder polític, que ha passat per Barcelona per explicar com la tecnologia ens ha canviat els reptes de la democràcia i com sense una governança real global és difícil imaginar una sortida als dilemes d’avui. “Trump és el símptoma, no la causa” d’aquest col·lapse, diu Mele, i per això defensa la necessitat de construir un nou sistema. Segons aquest expert, “les regles del poder han canviat i hem de construir noves institucions per governar-les”.

Cal ambició i capacitat de pensar més enllà d’aquesta Europa establerta com una unió supraestatal al servei d’aquests mateixos estats i de les seves fragilitats. No n’hi ha prou amb aturar la involució que arrossega la UE els últims temps. Tenir institucions comunes sense pensar en comú no serveix de gaire. Les circumstàncies hi són perquè la urgència hi obliga.