21/04/2019

Revoltes i retorns al passat

3 min
El mariscal egipci Al-Sissi (a la dreta) i el general libi Khalifa Haftar al Caire.

CANVIS. El mariscal Al-Sissi posa les urnes, a Egipte, per perpetuar-se fins al 2030. Canvia lleis per allargar mandats, posa el poder judicial sota el control del govern i institucionalitza el rol polític d’un exèrcit que ja és el principal pilar del règim i un poder econòmic clau al país, amb negocis que van des de les fàbriques de cotxes als hotels turístics i de les pastisseries a les granges de pollastres. Al-Sissi concentrarà més poder, més capacitat repressora. És la consolidació d’un cop autoritari en un país on ja no queda pràcticament oposició al carrer o als mitjans, perquè ha estat empresonada, censurada o ha pres el camí de l’exili. No hi ha tampoc protestes ni malestar diplomàtic. La involució política ha tornat Egipte al seu suposat paper de dic de contenció, que tan bé va saber vendre Mubàrak. Al-Sissi és, segons Donald Trump, “un superpresident!”

A Algèria o al Sudan, moviments populars reclamen canvis als sistemes caducs, reformes econòmiques i drets. Però Europa i els Estats Units s’aferren al suport cec i mut a les autocràcies repressores.

És la força tossuda del poder de les protestes, de la veu de joves que es revolten contra l’únic règim que han conegut per exigir el seu paper de ciutadans i no de súbdits, com es llegeix en algunes de les pancartes que desfilen per Alger. Però l’exèrcit i els serveis de seguretat d’Algèria i el Sudan mantenen, de moment, el control dels seus països. I la resta del món pren distància.

CONFLICTE. A Líbia l’ombra de la guerra civil ha tornat a la capital. El general Khalifa Haftar (un altre septuagenari), l’home que ja controla l’est del país, ha avançat cap a Trípoli. Haftar, que té nacionalitat nord-americana i ha col·laborat amb la CIA, és conegut per la seva brutalitat i es declara admirador d’Al-Sissi. Egipte, Rússia i els Emirats Àrabs li donen suport econòmic i material, malgrat que hi ha un embargament d’armes vigent a Líbia.

La Unió Europea -en una nova demostració de l’esquizofrènia que tensa la seva política exterior- es nega a parlar amb Haftar perquè el considera un dictador i manté el seu suport al govern de Trípoli -l’aposta de les Nacions Unides-, però els francesos, en canvi, han ofert assessorament militar i dels seus serveis d’intel·ligència a l’home fort de la Cirenaica. Macron, fins i tot, va rebre Haftar a París. La mort de tres soldats francesos en un accident d’helicòpter a Líbia el 2016 va revelar, ja en aquell moment, la seva presència secreta en operacions sobre el terreny per donar suport al general que s’ofereix com a antídot al jihadisme, però que no ha dubtat a sumar a les seves forces una milícia ultraconservadora salafista que té el suport de l’Aràbia Saudita.

INVOLUCIÓ. Els francesos, altre cop, jugant a l’oportunisme polític a Líbia. És el mateix cercle de poder francès que es mira amb angoixa els carrers d’Alger.

Mentrestant, Khalifa Haftar es passeja pel món sumant suports. El diumenge 14 d’abril, Al-Sissi el va rebre al Caire com si fos un cap d’estat. Haftar venia directe de Riad, on havia segellat el suport d’un altre aliat nord-americà, l’Aràbia Saudita.

Tot fa ferum de retorn al passat. Un nou senyor de la guerra, que va començar al costat de Gaddafi (abans de convertir-se en enemics), no pot representar el futur de Líbia. De la mateixa manera que Europa, a aquestes altures, ja hauria d’haver après que la temptació de comprar estabilitat a canvi de suport a dictadures és un placebo curtterminista destinat al fracàs. Una derrota moral i política que els condueix a la vergonya final d’acceptar que Baixar al-Assad és ja l’única sortida possible per a Síria.

stats