Risc moral

DESLLEIALTATS. En plena emergència viral, en una Europa convertida en l’epicentre de la pandèmia, amb governs desbordats i la Comissió Europea bastint una coordinació d’emergències, reapareix la moral de la supèrbia. La del ministre holandès de Finances, que la setmana passada reclamava “investigar” per què hi ha països que no tenen prou marge econòmic per fer front a la crisi del coronavirus. I la del primer ministre Mark Rutte, preocupat pels costos polítics a les eleccions que té en el calendari del 2021, advertint que mutualitzar l’endeutament per la pandèmia comporta un “risc moral”. Ho diu el país que ha pres el relleu al Regne Unit en el front contra l’Europa federal, ha torpedinat la possibilitat de tenir un pressupost per a la zona euro i se situa en la línia més restrictiva en la negociació dels futurs comptes comunitaris. Un país fiscalment deslleial amb els seus socis de la Unió que Oxfam ha acusat en més d’un informe d’actuar com un paradís fiscal dins la UE. La Comissió Europea ha advertit reiteradament als Països Baixos que l’agressivitat de la seva política fiscal contribueix a l’evasió d’impostos. Segons els càlculs fets per investigadors de la Universitat de Berkeley i la Universitat de Copenhaguen, els Països Baixos guanyen un 30% dels seus impostos a través d’aquesta atracció de beneficis de grans empreses. Itàlia en perd un 19% i Espanya un 13%. Starbucks, Ikea, Inditex, Uber i una llarga llista de multinacionals i fortunes personals s’han beneficiat dels forats fiscals del sistema holandès.

RESPOSTES. El coronavirus torna a posar a prova la solidaritat europea. Portugal, el país que ha regularitzat tots els immigrants pendents del permís de residència perquè puguin tenir accés als serveis de salut, va contestar que les declaracions del govern holandès li semblaven “repugnants”. Emmanuel Macron alertava que, si els països europeus cauen en “l’egoisme” i en la política del jo, la UE no se’n sortirà. Fins i tot el president del banc central holandès s’ha mostrat a favor d’una resposta fiscal i coordinada a tota la UE contra el coronavirus, i diversos diputats i eurodiputats de l’oposició demanaven en una carta conjunta als mitjans “solidaritat radical” i ajudes econòmiques excepcionals entre socis europeus.

Però l’escola holandesa reapareix a cada crisi. Uns ho atribueixen a la pressió electoral de l’extrema dreta, d’altres a conviccions politicoreligioses. Només cal recordar com va resumir l’aleshores primer ministre holandès, Jan Peter Balkenende, el daltabaix financer que tot just arribava a la UE l’any 2009: “Una crisi moral creada per la cobdícia, per la preocupació pels diners i per l’egoisme”. O les polèmiques declaracions del ministre de Finances i president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, que el 2017, preguntat en una entrevista pels rescats financers als països del sud, deia: “No em puc gastar els diners en alcohol i dones i després demanar ajuda”.

RESPONSABILITATS. El cost del fracàs europeu, una vegada més, serà compartit. “Hauríem d’avergonyir els egoistes d’Europa” -deia l’exvicecanceller alemany Sigmar Gabriel-, perquè “el virus no destruirà” la UE “però el nostre egoisme sí que ho pot fer”.

En la gestió de crisis, fa temps que sabem que moltes pràctiques considerades legals atempten directament contra l’ètica. I en una Europa amb milers de morts, sistemes sanitaris desbordats, destrucció d’ocupació en marxa i una sotragada econòmica que anuncia una nova recessió, donar lliçons de rigor moral des de la hipocresia és intolerable. “Aquesta crisi ens obligarà a canviar els paradigmes econòmics i socials”, diu el president del Consell de la UE, Charles Michel. El que no ha canviat encara és la retòrica i el pes dels prejudicis.