EL PRINCIPI DE LA FI. La Unió Europea d’avui -la que ha sacralitzat el rigor pressupostari, s’ha quedat amb el control bancari i ha sublimat les grans decisions verticals, pactades a porta tancada i imposades contra la voluntat d’una part important dels europeus-, aquesta UE va néixer la nit del 3 al 4 de novembre del 2011. El Palau de Festivals i Congressos de Canes havia canviat la catifa vermella de les estrelles de cinema per una de verd llampant per rebre els líders del G-20. Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, José Manuel Durão Barroso i Jean-Claude Juncker esperaven arremangats l’aleshores primer ministre grec, Iorgos Papandreu, que havia anunciat la convocatòria d’un referèndum sobre el pla de rescat negociat amb la Unió Europea. Grècia estava a punt per a la implosió política. Els mercats anaven desbocats. Era el moment àlgid del contagi de la crisi grega. Sarkozy va fer de Sarkozy. Esbroncant Papandreu, el va amenaçar que si convocava el referèndum seria per decidir la continuïtat de Grècia dins la Unió. El líder del socialisme panhel·lènic no sabia que Barroso ja havia trucat al seu contrincant polític -l’actual primer ministre conservador, Andonis Samaràs- per buscar suports contra la consulta i la idea d’un govern tecnocràtic a Atenes ja tenia forma i llista de candidats. En el moment que la pressió dels seus socis va obligar Papandreu a recular, la idea de consultar els grecs sobre què en pensaven de les condicions del rescat va quedar morta i enterrada. El primer ministre es va convertir en un cadàver polític a punt de recanvi.

NOSALTRES I ELLS. “Ho hem d’arreglar aquí entre nosaltres o haurem fracassat als ulls del món”, diuen que va dir Angela Merkel, segons un magnífic resum d’aquella llarga nit de novembre publicat fa mig any pel Financial Times. I així va començar el llegat d’aquesta Europa que han construït entre ells. L’Europa on la crisi, les culpes i les responsabilitats sempre són dels altres. Un grup d’investigadors de la London School of Economics ha estudiat les narratives de la crisi, com s’ha explicat en cadascun dels països afectats. Com les classes dirigents i la gran majoria de mitjans de comunicació han retratat el daltabaix de l’euro com si només fos un problema econòmic, mai polític. I com, pràcticament, no hi ha hagut discursos alternatius ni més sortida possible que la de l’austeritat. “Des del principi el discurs de la crisi a Grècia estava ple de referències morals, de culpa col·lectiva, de càstig i del deure de sacrificar-se”, conclou l’informe.

ALTERNATIVES. Com amb la gran coalició que regeix els designis de la Unió, el discurs de l’oposició a Grècia se l’han quedat les esquerres i les dretes de l’extrem parlamentari. Més de sis anys després de l’esclat de la crisi grega, els partits de la plutocràcia dominant que van provocar el desastre han estat incapaços de canviar de discurs. De Brussel·les no n’ha sortit ni una sola assumpció de responsabilitats pels costos socials de les seves receptes econòmiques. Juncker, com a nou president de la Comissió Europea, ha reaccionat exactament igual que el seu antecessor quan ha vist que les enquestes donen una possible victòria electoral de Syriza a Grècia. I Pierre Moscovici, comissari d’Afers Econòmics, ha advertit els grecs que haurien de seguir amb les “necessàries reformes de creixement”. Quin eufemisme, i quina barra que ho digui un francès. El setmanari alemany Der Spiegel publicava aquest cap de setmana que un informe del govern Merkel assegura que si Grècia sortís ara de la unió monetària, l’euro ja no correria perill. Altre cop les mateixes amenaces.

Potser han aconseguit salvar l’euro però el panorama polític ha canviat completament. L’emergència de Syriza i Podem demostra que bona part de l’electorat necessita creure en una alternativa que ells no només han estat incapaços de donar, sinó que continuen negant que sigui possible. Són ells i el seu llegat els que avui posen en perill la continuïtat del projecte europeu.